dilluns, 29 de desembre de 2008

dijous, 23 d’octubre de 2008

Fugint de la vaga

  • Padrí.

  • Mana'm.

  • Perquè la padrina et diu Tomàs?


El padrí s'està barallant amb el meu vestit. És un vestit que m'agrada molt, blanc, amb butxaques al davant, que tenen molts cavallets petits brodats de color granat. M'agrada posar les mans a les butxaques i jugar amb el revés del brodat. A més en aquestes butxaques hi caben un munt de coses, encara que la pistola de jugar a vaquers no hi cap i l'he de dur a la mà tota l'estona, no com el Jordi que té unes cartutxeres, un barret i una estrella de “sheriff”. I fa ràbia perquè no saps que fer-ne de la pistola quan no estàs matant, el Jordi pot fer altres coses com jugar amb cavallets o anar amb el tricicle i jo sempre he de deixar la pistola a terra o fer les coses malament.


  • Perquè, padrí, perquè et diu Tomàs?

  • Ui! és una mica llarg d'explicar, farem una cosa, et calço, vesteixo a ton germà i t'ho explico mentre esmorzes.

  • D'acord! Hi ha “Maizena”?

  • Si, n'hi ha.

  • Què bé!

  • Ja comences a ser una mica gran per la “Maizena”.

  • Però a mi m'agrada.

  • D'acord, passa!


Surto corrent de l'habitació mentre el padrí Cirilo vesteix el Jordi, que encara estava endormiscat. La padrina Dolors m'espera al lavabo per a pentinar-me. No esmorzaré fins que també hi hagi el Jordi, no estaria bé.


  • Padrina.

  • Mana'm.

  • Perquè li dius Tomàs al padrí Cirilo?

  • Ui! és molt llarg, és de quan el vaig conèixer.

  • I quan el vas conèixer?

  • Doncs fa molts i molts anys, quan era molt jove. Saps què? Millor que t'ho expliqui ell, que se'n recorda millor.


La padrina Dolors no és gaire d'explicar històries, a ella millor li deixes els diaris, els llibres, cosir i aquestes coses. Un cop pentinada anem cap a la cuina, el Jordi ja hi és i el padrí Cirilo ha començat a donar-li l'esmorzar. Segur que acabarà molt més tard que jo, que menjo de pressa.


  • Padrí.

  • Si, si, ja ho sé, perquè la padrina em diu Tomàs. - I somriu mirant-se la padrina.

  • Si, perquè tu et dius Cirilo no?

  • És clar que me'n dic, però també em dic Tomàs, el meu primer cognom.

  • I de segon cognom? Com te dius?

  • Albalat. Em dic Cirilo Tomàs i Albalat.

  • Ah!

  • Mira, tot ve de quan estava a Barcelona. Te'n recordes que et vaig explicar que vaig estar en una botiga d'ultramarins? I que vaig haver de marxar perquè l'amo em matava de gana i em va pegar?

  • Si, me'n recordo.

  • Doncs, bé, jo havia fet un amic a Barcelona, un xiquet també de Castelló, que hi duia més temps que jo i que feia d'aprenent de barber. Quan li vaig explicar el que em passava em va dir que perquè no anava a treballar amb ell, que necessitaven aprenents.

  • És veritat! Tu saps tallar cabells!

  • Si, és clar, perquè sóc barber! Vaig anar a cal barber on estava aquell xiquet d'aprenent i em van dir que hi podia anar quan vulgués, aleshores vaig anar a cal burgés i els hi vaig dir que me n'anava. No els hi va fer gaire gràcia i em van dir de tot, però vaig agafar les coses i em vaig presentar a cal barber.

  • Aquest barber no era burgés?

  • És clar que l'era, els burgesos són els amos. Però li feia falta un altre aprenent i em va llogar.

  • I on dormies?

  • A la barberia, quan tancàvem, el meu amic i jo estiràvem les cadires de barber i dormíem allí.

  • I tampoc tenies casa?

  • No, filla, no tenia casa, casa només en tenien els rics i la gent gran, els xiquets aprenents vivíem una mica on podíem.

  • I tallaves cabells i de tot?

  • Ui! no, d'entrada no, perquè no en sabia. Primer vaig fer-me un tip d'escombrar cabells, portar cubells d'aigua, escalfar tovalloles, netejar-les de polls ...

  • De polls? Que teníeu gallines?

  • No, filla no! Els polls són unes bestioletes que se't fiquen entre els cabells i et piquen al cap.

  • Ah! jo tinc polls? - de sobte m'ha començat a picar el cap. La padrina m'agafa la mà i em diu que m'estigui quieta, que em despentinaré.

  • No, és clar que no, te'ls hauríem vist. De polls se'n tenien molts en aquell temps perquè no hi havia netedat com ara. Bé, vaig fer unes setmanes tot això, després també vaig aprendre a ensabonar barbes, després a afaitar i, al final, l'amo em va deixar tallar cabells.

  • I no et feia por de tallar-los malament?

  • És clar, però s'ha d'aprendre de tot.

  • I aquí no passaves gana?

  • No tanta, compràvem el menjar en una fonda amb el que ens donaven de propines i anàvem tirant. Van passar uns quants anys fins que un dia es va declarar la vaga.

  • La vaga? Què és la vaga padrí?

  • Doncs que la gent deixa de treballar i tot es para.

  • La gent pot deixar de treballar?

  • No, ara no, perquè hi aniria la policia i els farien treballar per força, però aleshores manaven els rojos i la gent, quan s'enfadava feia vaga.


Sento que la padrina Dolors remuga alguna cosa: “Ves ara si encara li parlarà de política a la xiqueta, només ens faltaria això.” Però el padrí no en fa cabal.


  • El cas és que com que la vaga durava molts dies ens van fer fora de la feina i com que no guanyàvem diners no vam poder seguir pagant l'habitació on dormíem, perquè aleshores ja teníem una habitació llogada l'altre xicot i jo. Bé, ens vam trobar al carrer, dormint en un banc de la Rambla, amb pocs diners, una presa de xocolata i el “mundo” al costat.

  • I dormies al carrer?

  • Si, fins que al meu company se li va ocórrer que tenia un amic que havia marxat de Barcelona i se n'havia anat a Lleida a buscar feina. Vam pensar que calia provar-ho, Barcelona era una ciutat perillosa, hi havia pistolers i no hi havia feina. No podíem fer res més.

  • Pistolers amb pistoles? Com la meva de jugar a vaquers?

  • Si, d'aquests, eren els anarquistes i dels altres també.

  • I com vau marxar de Barcelona?

  • Amb tren. Vam anar a l'estació i vam mirar els preus dels bitllets a Lleida. Teníem el just per pagar el viatge però no per facturar l'equipatge, així que vam facturar “a ports deguts” el bagul i nosaltres vam pujar al tren amb l'esperança de trobar feina a Lleida, perquè ja no ens quedaven diners ni per menjar.

  • Què són “ports deguts” padrí?

  • Doncs que tu envies l'equipatge i no pagues per ell fins que arriba al destí.

  • Però quan vau arribar no podíeu pagar, oi?

  • No, però confiàvem en què trobaríem feina i podríem anar a buscar-lo. Vaja! Ara truquen a la porta, deu ser el senyor Jesús que ve a cobrar el lloguer. Ja t'ho acabaré d'explicar un altre dia això.

divendres, 10 d’octubre de 2008

La grossa de mistos

  • Padrí.

  • Mana'm.

  • Què fas?

  • Apario” un rellotge.

  • Què està espatllat?

  • No, només el netejo.

  • Ah.


Plou, ha plogut tota la tarda i no para, els pares són a la feina i la padrina està perseguint el Jordi amb el berenar. Jo m'estic a la meva cadireta mirant “patufets” perquè ja he berenat.


  • Padrí.

  • Mana'm.

  • Puc veure què fas?

  • Clar que si, vine, puja a la cadira, no caiguis, així estaràs bé. Veus? Així és un rellotge per dins.

  • Té rodetes que es mouen.

  • Si, fan que funcionin les manetes.

  • I que són aquestes pedretes vermelles?

  • Son els robins.

  • Els robins?

  • Si, són pedres precioses que se'ls hi posa als rellotges. Aquest és de disset robins.

  • I què fan els robins al rellotge?

  • Mmmm doncs no ho sé ben bé, però és important, fan que funcioni.

  • Ah.


El padrí continua burxant amb un pinzell el rellotge. Jo m'imagino els robins fent alguna màgia per a què les rodetes girin sense parar i les agulles puguin marcar les hores. El padrí sempre té les mans ocupades, no s'està mai quiet. Diuen que m'hi assemblo, que no paro mai.


  • Padrí.

  • Mana'm.

  • Però tu saps “apariar” rellotges?

  • Bé, jo faig una mica de tot.

  • T'ho van ensenyar a la botiga de la Rambla de Barcelona?

  • Vaja! Veig que te'n recordes. No, no m'ho van ensenyar a aquella botiga.

  • I on ho vas aprendre?

  • D'aquella botiga vaig marxar aviat, em mataven de gana i un dia l'amo em va pegar.

  • Et va pegar? Perquè?

  • Feia poc que hi era i em va dir: “Vine amb mi que m'ajudaràs a carregar una cosa”. Vam pujar a un carro i vam anar lluny, molts carrers enllà de la botiga. Vam arribar a un magatzem i vam baixar i el carro se'n va anar. Es veu que l'amo s'havia de quedar allí per alguna raó i, després de comprar una grossa de mistos ...

  • Què és una grossa de mistos padri?

  • Era un sac on hi havia dotze dotzenes de capses de mistos. Encara que no sempre és així. Varia segons el lloc.

  • Ah! i que en vau fer dels mistos?

  • Doncs me'ls va carregar a l'esquena i em va dir que els portés a la botiga, que ell ja vindria.

  • I hi vas anar?

  • Doncs jo estava perdut, però no li podia dir perquè s'enfadaria, i li vaig dir que si, que d'acord. Quan vaig ser al carrer no sabia cap on tirar i com que no sabia llegir no podia saber en quin carrer era ni per on havia d'anar.

  • No sabies llegir padrí?

  • No, no en sabia encara.

  • No havies anat a l'escola?

  • No, a casa no hi havia diners per poder anar a l'escola. Bé, com et deia, estava perdut, carregat com un ruc i havia de tornar a la botiga, sinó l'amo em pegaria.

  • Com ho sabies que et pegaria?

  • Perquè sempre m'ho deia: “Et fotre un joc de bufetades!”

  • Tomàs! No diguis males paraules a la xiqueta!


La padrina que estava escoltant ha tret el cap per la porta del menjador, amb un tros de plàtan a la mà, perquè ara en Jordi va amb el tricicle pel passadís i ella n'hi va donant trossets. La padrina Dolors sempre li diu Tomàs al padrí Cirilo, perquè és el seu cognom.


  • Padrí, perquè la padrina et diu Tomàs si et dius Cirilo?

  • Això és una altra història, deixa'm que acabi aquesta.

  • D'acord, però m'ho explicaràs oi?

  • Si, no hi pateixis. Doncs com et deia, estava ben perdut i tenia por de preguntar, pensava que tothom devia conèixer el meu amo i que si preguntava li ho dirien i rebria. Aleshores vaig pensar: “la botiga està a la Rambla que és el carrer principal de Barcelona, per tant, tots els carros passen per la Rambla, m'enfilaré al darrera d'un carro i quan arribi prop de la botiga baixaré i així no em cansaré”.

  • I ho vas fer?

  • I tant si ho vaig fer! - el padrí esclafeix una riallada, sento com la padrina també riu al passadís – vaig aparèixer a l'altra banda de Barcelona!

  • No vas anar a la botiga?

  • Si, al cap de set o vuit hores, no me n'adonava de que Barcelona era una capital i que era molt i molt gran. El carro on vaig pujar anava a Sants i jo no ho sabia, em va costar molt de trobar el camí de tornada. Quan vaig aparèixer a la botiga estava mig mort, de por, de cansament, de gana ... i l'amo em va pegar. Aleshores vaig decidir que me n'havia d'anar d'allí i vaig començar a buscar una altra feina.

  • Padrí.

  • Mana'm.

  • Tinc pipí, acompanya'm al vàter que tinc por.

  • Vinga anem, un altre dia t'explicaré l'altra feina.

  • Si padrí. Els amos són dolents oi? Peguen a la gent.

  • No dona no, hi ha amos bons que no peguen, però aquest era dels altres.

  • Dona'm la mà, padrí.

  • No hauries de tenir por, no és bona la por.


diumenge, 5 d’octubre de 2008

Arribada a Barcelona

  • Padrí.
  • Mana'm.
  • Què fas?
  • Llegeixo.
  • I que llegeixes?
  • Un llibre.
  • Ah!


Torno a mirar-me la nina i el vestit. És, per a mi, un problema insoluble. Abans tenia una nina vestida i ara tinc una nina despullada. He pogut desvestir-la però no la puc tornar a vestir. La roba es resisteix a tornar on li correspon.


  • Padrí.
  • Mana'm.
  • És un llibre de contes?
  • No.
  • I de què és?
  • A veure, que et passa? Que sents el temps?
  • No, però no puc vestir a la nina.
  • Porta, a veure si puc jo.
  • Gràcies padrí.
  • De res xiqueta.


Ara és el padrí que intenta una feina que les meves mans no han pogut assolir. Ell hi té molta traça amb les mans, sempre està fent coses, o llegint, o estudiant, o fent gimnàstica.


  • Padrí.
  • Mana'm.
  • Tu no ets català oi?
  • I qui ho diu que no ho siga? És clar que sóc català!
  • Però tu no ets de Catalunya i parles diferent.
  • A veure, jo sóc d'Albocàsser, al Baix Maestrat, a Castelló de la Plana d'acord i parlo català perquè sóc català.
  • Però l'oncle em va dir que eres valencià.
  • Valencians ho són els de València i jo no sóc de València. Nosaltres som de Castelló i els castellonencs no som valencians.
  • Ah!


No sé pas si se'n sortirà de ficar-li aquests pantalonets a la nina que té unes cames molt rectes de plàstic dur.


  • I Castelló de la Plana és lluny?
  • Si, molt lluny.
  • I com vas venir tu?


El padrí Cirilo deixa la nina a la taula del costat de la seva butaca i em pren en braços i m'enfila a la seva falda.

  • A veure, això és llarg, vols que t'expliqui com vaig venir?
  • Si, padrí explica-m'ho.
  • Mira jo vaig néixer al segle passat, al segle XIX.
  • Però això fa cent anys o més!
  • No dona no, en fa uns setanta-dos, vaig néixer just quan s'acabava, el 1898.
  • Ah! I vas néixer a Castelló de la Plana?
  • No, a Castelló no, a un poble que es diu Albocàsser, prop de Sant Mateu i de Tirig.
  • Ah! i el teu pare i la teva mare són a Albocàsser?
  • No, ells són morts dona. Jo vaig néixer allí i hi vaig viure fins als dotze anys.
  • I on vau anar després?
  • Només jo, quan vaig fer els dotze anys la mare em va preparar el “mundo” i vaig marxar de casa.
  • Què és el “mundo” padrí?
  • El “mundo” és un bagul que es duia abans, amb tota la roba i les coses que et calien.
  • I perquè vas marxar de casa? No t'estimaven?
  • I ca dona! És clar que em volien, però hi havia molta misèria. Jo era el gran i havia d'anar pel món a guanyar diners per a poder ajudar a la família. I si a sobre no hi menjava era una boca menys.
  • Però, on vas anar?
  • Doncs, amb el pare, vam anar amb carro fins a Benicarló i allí vam agafar una barca que ens va portar a Barcelona.
  • I perquè no venies en cotxe?
  • Perquè aleshores no n'hi havia de cotxes, només hi havia cavalls i carros i barques. Un cop vam ser a Barcelona el pare em va deixar a casa d'un marxant d'ultramarins.
  • Què són ultramarins padrí?
  • Una botiga de menjar.
  • Com la de la mare?
  • Si, com la de ta mare.
  • I t'hi va deixar així, com qui deixa una nina a terra?
  • Bé, un parent em va recomanar al burgés i el pare m'hi va portar perquè hi fes d'aprenent.
  • Què és un burgés padri?
  • Doncs un burgés és l'amo de la botiga.
  • La mare és un burgés?
  • No filla no, ta mare no és un burgés, serà una burgesa si tu vols.
  • Ah! i el teu pare es va quedar amb tu?
  • No, el pare quan va fer el tracte amb el burgés, amb l'amo, em va dir que fes bondat i se'n va tornar a la barca per tornar a casa.
  • I et vas quedar sol?
  • Si, em vaig quedar sol i amb dotze anys a una botiga de la Rambla de Barcelona.
  • Em sembla que ploraré padrí.
  • No dona no! Que d'això fa molts anys i ara ja no estic sol!
  • Però fa molta llàstima un nen sol.
  • Bé, aleshores no era un nen ja, tenia dotze anys, era el fill gran, i havia d'ajudar, això era bo per la família.
  • Ah! I on vivies?
  • A la botiga, em van posar una màrfega sota el taulell. Quan tancàvem a la nit, havia d'endreçar la botiga, netejar-la, i aleshores la dona del burgés ...
  • La burgesa?
  • Si, la burgesa, em donava un plat de menjar, me'l menjava assegut a l'escala, i me n'anava a dormir a sota el taulell.
  • Padrí, em fa molta llàstima aquest nen.
  • Doncs ho deixarem aquí, un altre dia te n'explicaré més, així, quan siguis gran, podràs escriure un llibre de la meva vida.
  • Si padrí, l'escriuré.
  • Bona xiqueta! Au, vinga, acabem de posar-li el vestit a la nina.
  • Si, padrí. Espera que et faré un petó.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Retorn

L'estiu ja s'acaba i ja ens queden pocs dies al poble. Ho sé perquè veig que el padrí Cirilo i la padrina Dolors comencen a empaquetar coses. La casa comença a semblar un magatzem, caixes de camises i sabates, apilades fent una piràmide i lligades amb cordills, coixineres plenes de roba, maletes obertes al damunt de dues cadires ... quan el pare vegi tot això es ferirà, sempre s'ha de passar dues hores abans no ho encabeix al maleter del cotxe i acabem portant una caixa de fruita a la falda, alguna coixinera plena de roba sota els peus i ves a saber que més entaforat per totes bandes.


Aquests dies el padrí Cirilo es veu més sovint amb l'Alfredo, l'encarregat de les finques, perquè ara només vénen un cop l'any i tot s'ha de deixar ben clar i endreçat. La padrina Dolors encomana una coca al forn del costat de casa, és una coca enorme que dura molts dies. També s'enfunden mobles perquè no s'omplin de pols i cal que tot quedi ben tancat, persianes, portes i finestrons. Nosaltres, com que fem més nosa que goig, passem més estones fora de casa, jugant al carrer. Aprofitem que els padrins no estan tan a l'aguait per a fer alguna escapada als carrers més llunyans, fins i tot baixant de la vorera, això si, mirant a banda i banda per si passa algun cotxe.


Quan ens allunyem del centre hi trobem altres nens, alguns castellans que no entenem massa quan parlen, però que ens ensenyen jocs nous amb boles i jocs de fer punteria amb bassetges. Si la padrina Dolors sabés que ens fem amb ells s'enfadaria molt, perquè diu que no en podem aprendre res de bo, que les boles te les pots empassar i amb una bassetja pots trencar un vidre o buidar un ull a algú, però a nosaltres ens sembla que pot ser divertit això de fer punteria, sobretot a en Jordi, que ho troba genial i crec que fa conxorxa amb el padrí Cirilo perquè n'hi fabriqui una.


Finalment arriben els pares, és d'hora al matí, però no marxarem fins al vespre, quan baixi la calor. La mare va a comprar, avui farà el menjar ella, què bé! Nosaltres l'acompanyem a la botiga, ens sentim molt orgullosos de la nostra mare, tan guapa, tan ben vestida i tan ben maquillada i amb la nostra germaneta a la panxa. D'això ens ha dit que no en parléssim a la botiga, que la gent no entendria que nosaltres ho sabéssim i que és millor no dir-ne res. Quan la mare diu: “Això no ho feu”, ja sabem el que ens toca. És com quan anem de visita, sempre ens diu les coses que podem fer i les que no: “No parleu si no us pregunten, si teniu pipí m'ho dieu fluixet a l'orella i marxarem, que no es pot anar al lavabo de les altres cases, que és fer el xafarder, si us ofereixen berenar dieu que no, que gràcies però que no teniu gana i, sobretot si m'heu de dir alguna cosa feu-me un senyal, quan pugui ja us atendré, no interrompeu els grans quan parlen.” Nosaltres sempre fem bondat, encara que a vegades costa una mica, sobretot si t'ofereixen galetes o una taronjada, o si tens pipí.


Després de dinar farem tots la migdiada, jugarem a pujar muntanyes a la panxa del pare que ens farà moltes pessigolles. Podrem caminar pel damunt del llit, fer capbussetes, saltar i caure d'esquena. Això si, sense fer massa xivarri perquè no ho senti la padrina Dolors, però com què estarem amb el pare no passarà res. Després de la migdiada haurem d'anar a fer visites per acomiadar-nos, ens faran estimar les senyores, i ens donaran pastes per berenar, ja veurem que ens diu la mare, mentre el pare renega ficant l'equipatge al maleter del cotxe.


A la fi pugem al cotxe, el pare i el padrí Cirilo al seient del davant del mil cinc-cents, amb el pare i el Jordi al mig i una caixa de peres llimoneres, al darrera la padrina Dolors, la mare i jo, amb els peus al damunt d'una coixinera plena de llençols, a la falda de la mare una caixa de préssics i tres melons entremig dels peus, la padrina Dolors porta la coca a la falda i jo al Tato. Les Teresetes i la Manuela del fuster ens fan adéu i nosaltres els hi ho diem perquè no ens podem moure massa, i marxem del poble cap a casa. Ja s'ha acabat una part de les vacances d'estiu, la mare m'ha dit que ara aniré jo sola a casa del padrí Isidro i la iaia Antònia uns dies, però que tornaré aviat perquè he de començar a l'escola i ens hem de mirar l'uniforme.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Despertar

Sento com em puja una glopada de vòmit però l'aguanto, no vull vomitar dins l'habitació. Obro els ulls i la mica de llum del matí que m'arriba em fa una punxada molt forta. Torno a tancar-los i aleshores veig petites estrelles dins el cap, puntets de llum que dansen al davant dels ulls tancats. Tot fa molta més olor que sempre, jo mateixa en faig massa. Les olors se'm filtren nas amunt i em regiren l'estómac, torna a venir la glopada i torno a fer força per no vomitar. Un martell em pica el cap, al damunt de l'ull esquerre, sense parar, em fa plorar i crido la padrina Dolors. Just quan he acabat de cridar-la no puc més i perboco l'ànima per la boca, com una font, amb unes arcades doloroses, sembla que no pugui parar mai més.

Han vingut tots dos alhora, el padrí Cirilo i la padrina Dolors, que gairebé no es deixaven passar l'un a l'altre a la porta. No s'han dit gran cosa, la padrina només ha exclamat: “Ai! Déu meu!” i ha sortit de pressa a buscar la baieta i la galleda. El padrí ha intentat arribar fins al meu costat, per tal de calmar-me els plors i els vòmits i intentar assossegar-me. M'ha eixugat amb el seu mocador, m'ha mocat, ha estirat la roba de llit que, per sort, no havia rebut i m'ha preguntat que em passava: “el cap, padrí, em fa mal el cap, tot fa pudor, hi ha llumetes.” M'ha dit que m'adormís, que dormint se'm passaria, que tanqués els ulls i m'estés molt quieta i ho he fet.

Mentrestant sento com la padrina Dolors i el padrí Cirilo netegen l'habitació.

- Crec que ha tingut “allò”, igual que sa mare, i que tu- Sento que li diu el padrí a la padrina.

- Així estem ben arreglats, pobra criatura, només li faltava això, no en té prou amb les cames? - Diu la padrina.

Després m'he adormit. Quan m'he despertat la padrina Dolors era prop meu, asseguda en una cadira de la sala, cosint. Sé que han anat venint tot el dia, el padrí Cirilo i ella a veure com estava, perquè m'anava despertant de tant en tant, però les llumetes i les pudors no se n'anaven i em tornava a adormir. M'he llevat i la padrina Dolors m'ha posat la bata, hem baixat al menjador i m'ha demanat què em venia de gust. M''ha preparat una mica de sopa que m'he pres amb precaució, per por a tornar a vomitar, però sembla que ja havia passat. El Jordi em diu que tinc pigues vermelles a la cara, el padrí li explica que són pigues del fetge, que quan es vomita surten, de l'esforç, què he vomitat perquè he tingut una migranya. Tinc el cap ple de boira i me'n torno al llit, em sembla que em cal dormir més hores, fins demà al matí.

dimecres, 24 de setembre de 2008

El premi

Avui com que hem fet molta bondat i m'he anat a confessar amb mossèn Molet, després de berenar el padrí Cirilo ens ha donat un duro a cadascun, al Jordi i a mi, perquè ens compréssim un polo. La padrina Dolors no ho vol gaire que mengem gelats perquè diu que així agafem mal de coll, però la padrina Dolors ens faria dur bufanda al mig de l'estiu si pogués.


Per anar a comprar el polo hem de baixar a la carretera, bé no cal ni baixar de la vorera, perquè és al carrer de sota el de casa, però per la carretera hi passen més cotxes. Potser n'hi passen fins a vint al dia o més. El padrí Cirilo ens fa agafar-nos de la mà i ens fa prometre que no baixarem de la vorera per res del món, i en Jordi i jo, agafats de la mà i amb un duro a l'altra cadascun, emprenem el viatge cap a la botiga on vénen gelats.


Podríem haver anat a la bodega de cal manyo, que és com una mena de parent, em sembla que és germà de la tieta Rosalia, la dona del tiet Màrius, però hauríem de travessar el carrer i això voldria dir que ens acompanyessin i no ho volem. El volem comprar nosaltres el polo.


Quan tombem la cantonada ja veiem la carretera i també que hi ha algun cotxe aparcat a cada banda. Un cop arribats a baix, perquè fa una mica de baixada, veiem com passa un cotxe negre, a tota velocitat. S'assembla una mica al mil cinc-cents del pare, potser ho és i tot un mil cinc-cents. A en Jordi i a mi ens agrada molt el cotxe del pare, perquè anem al seient del davant, estirats, i el pare ens deixa portar el volant.


Tot mirant els cotxes una mica més i se'ns passa la botiga. És una botiga de queviures on hi ha una nevera amb un cartell de gelats. Hi ha la venedora, una senyora a qui no conec, però ella si que sap qui som, perquè quan hem entrat li ha dit a una altra senyora que estava comprant: “té, mete'ls, els de Barcelona”. Nosaltres hem dit “bones tardes” perquè ens han ensenyat que quan s'entra s'ha de saludar, la mare diu que quan entres en un lloc i no saludes ets pitjor que un gos, i les dues dones ens han contestat i s'han quedat mirant-nos, com si haguéssim de fer alguna cosa.


  • I què voleu canalla?

  • Un polo.

  • Un polo pels dos o un polo cadascun?

  • Un per cada ú – dic jo ensenyant el duro i fent-li ensenyar el seu a en Jordi.

  • I de què voleu el polo?

  • De taronja.

  • Tots dos?

  • Si, sinyora, tots dos.

  • Vatros sou la canalla de ca'l Cirilo no?

  • Si sinyora.

  • Els de Barcelona oi?

  • Si sinyora.

  • I parleu de Barcelona? A veure, digueu alguna cosa en barceloní.


En Jordi i jo ens mirem, no sabem si sabem res en barceloní, tota la nostra família parla de Lleida i no anem a col·legi encara.


  • Hola – dic intentant posar-hi tot l'accent barceloní que se m'acut.

  • Ho veus? Ja en parleu d'estrany ja els barcelonins.


En aquestes ja ens ha donat el polo i nosaltres li hem donat el duro. Marxem corrent perquè si ens encantem abans no l'hàgim pogut pelar ja se'ns haurà desfet amb la calor.

divendres, 19 de setembre de 2008

Confessió


  • Ave Maria Purissima.

  • Sin pecado concebida

  • Hola mossèn Molet, vinc a confessar-me.

  • No ho has de dir així, Montserrat, has de dir “me confieso padre porque he pecado”.

  • Ah! vaja! Perdó: ma confiessu padre porque he pacadu.

  • I quin pecat has fet tu filleta, si ets massa petita per a confessar-te.

  • Doncs, bé, no ho sé ... li he pegat al Jordi, al meu germà i li he dit tonto al Tato.

  • Al Tato? I qui és el Tato?

  • Aquest mossèn, el meu nino.


Mossèn Molet es molt bona persona però a vegades li passa com a tots els grans que no veuen el més evident. El Tato és el meu nino de tota la vida, me'l van regalar quan tenia un any i era més gran que jo mateixa i l'arrossego amunt i avall tot el dia. Com pot no saber ningú qui és el Tato? Si ho sap tothom! El Tato és el nino de la Montserrat, la nena de la Montserrat de cal Cirilo.


No sé si mossèn Molet estarà gaire content de que l'hagi vingut a despertar de la migdiada, perquè quan he arribat pesava figues dins el confessionari. Però la padrina Dolors m'havia donat permís per venir a confessar i jo l'he aprofitat. M'agrada l'església, potser sigui només perquè s'hi està més fresc que enlloc i si t'estires a terra encara més, o perquè quan camines els passos ressonen: “clap clap clap” i si corres és igual que si alguna altra xiqueta corregués al teu darrera. Potser és per l'olor de l'aigua beneïda, o la de la cera dels altars, o l'olor una mica mústia dels lliris, el cas és que m'agrada força l'església.


Bé, del tot del tot no, perquè al retaule de l'altar hi ha un Sant Sebastià que em fa molta por mirar-lo, sempre que miro les imatges aquesta la passo de pressa, amb tot aquell munt de fletxes clavades al cos, fa angúnia, em sembla terriblement cruel que et matin així i també se'm fa molt estrany que algú vulgui morir d'aquesta manera. Quan m'expliquen les històries dels màrtirs penso que jo no en podria ser mai de màrtir, perquè no m'agrada que em facin mal. Veus? Ara m'hauré de confessar per haver pensat això, que és un mal pensament.


  • He tingut mals pensaments, mossèn Molet.

  • Mals pensaments, filleta? Quins mals pensaments pots tenir tu, criatura?

  • Doncs que penso que no m'agradaria ser màrtir, que no m'agrada que em facin mal.

  • I fas bé, no t'ha d'agradar ser màrtir, no estaria bé que t'agradés.

  • Però aleshores si no vull ser com Sant Sebastià, és que no aniré al cel?

  • I ca filla! I és clar que hi aniràs perquè seràs una bona cristiana i catòlica! Però no cal que t'agradi que et facin mal.

  • Uf! quin descans! Perquè tenia molta por d'haver de prendre mal.


Mossèn Molet és un bon home, ara ja ho sé. Potser ell també té por de veure tants sants plens de traus i ferides terribles. Perquè això és el que a mi no m'agrada de l'església, les imatges aquestes amb tanta sang i fetge. Ni les verges amb cors sagnants ni res de tot això. En canvi m'agraden els nensjesusets, són tan rodanxons i bonics, i semblen contents.


  • Saps resar l'Ave Maria?

  • Si, mossèn.

  • Doncs, apa, resa dues Avemaries i ja te'n pots anar cap a casa, i vigila quan travessis el carrer, no baixos de l'acera sense mirar si venen cotxes. Ego te absolvo in no...

divendres, 12 de setembre de 2008

Els pares

Avui, després de la migdiada, han arribat el pare i la mare. Sembla que els ha telefonat el padrí Cirilo des de la casa d'algú per a explicar-los-hi el que em va passar anit amb les cames. Encara que ja no me'n fan de mal estic contenta que hagin vingut. La mare em mira preocupada, perquè això em passa cada vegada més sovint i el metge diu que és del creixement o reuma infantil. Com que ja han vingut ara se senten més tranquils, patien pels padrins tan grans i tots sols amb nosaltres, però aquí sempre hi ha veïns que estan al cas. La mare ha aprofitat per anar a visitar a la gent del poble i l'hem acompanyada així hem estat en cases diferents i hem anat a carrers molt lluny.


Després a casa he sentit com la mare i la padrina parlaven i després la mare ens ha dit al Jordi i a mi que tenien notícies, que tindríem una germaneta. Jo no ho he acabat d'entendre massa, on era? Quan la tindríem? Perquè no la teníem ara? Perquè ens havíem d'esperar? La mare ens ha explicat que primer s'havia de fer, que la tenia a la panxa però que encara era massa petita per sortir. Jo m'he quedat ben parada, com hi pot ser una persona dins la panxa d'una altra? A més, dins la panxa no hi ha aire, menjar si, perquè es deu menjar les coses que es menja la mare, però com respira? La mare ens explica que encara no li cal respirar que ja ho farà quan surti i fa que ens posem el Jordi i jo al costat d'ella amb l'orella enganxada a la seva panxa a veure si sentim la germaneta. Ens hem endut un bon ensurt, perquè quan ho hem fet hem sentit que algú feia: “güeee”, com si fos un nen petit, però aleshores me n'he adonat que era la mare que feia broma, però ha estat bé posar-li la galta a la panxa de la mare i pensar que a l'altra banda hi ha la meva germana Núria, perquè la mare diu que es dirà Núria. Aleshores s'han posat a discutir amb el pare, perquè ell diu que la mare no ho sap si serà nen o nena i que amb tanta insistència en què serà una nena si surt un nen no se l'estimarà, però la mare diu que si que se l'estimarà si és un nen, però que no cal patir, que serà una nena, que ella vol tres fills que es diguin Montserrat, Jordi i Núria i que serà així. Si ho diu la mare deu ser que es pot fer, ella sempre fa el que vol.


Amb la mare tot és molt divertit perquè juguem molt. Ella treballa fora de casa, a la botiga, i a nosaltres ens cuiden el padrí Cirilo i la padrina Dolors, però les estones que es a casa la mare sempre juga amb nosaltres. Al pare el veiem menys, perquè treballa a Barcelona i a casa hi té un despatx també, encara que li agrada molt que anem d'excursió i aleshores, dins del cotxe, ens passem l'estona cantant cançons que ens ensenya, de muntanyes i barbabums de l'Etiòpia. Ara que ja ens han vist diuen que marxaran després de sopar. El Jordi i jo marranegem perquè no volem que marxin, o si de cas volem marxar amb ells a casa, però ens diuen que no, que encara ens hem de quedar uns dies al poble i que ja vindran la setmana que ve.


Ens quedem una mica tristos perquè ara que sabem que tindrem una germaneta volem estar al costat de la mare, per si surt i no hi som per veure-la. Però la mare diu que no sortirà fins després de les vacances i molts dies després, o sigui que no cal que patim, que no ens ho perdrem. De tota manera no els deixem marxar fins que no ens han explicat tots els contes i fet tots els petons que portessin a la boca. Quan ens hem adormit han marxat, m'ho va explicar la padrina Dolors l'endemà al matí. Bufa! Me n'he descuidat de dir-li a la mare la dolenteria que vam fer a l'església amb les campanes! Això no serà dir una mentida, oi? Me n'he descuidat de veritat.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Matí

A la casa de Lleida, al matí, no ens vestim fins tard. Avui també m'he llevat tard perquè després de les hores amb mal de cames he quedat molt cansada. Quan ens llevem ens posen la bata d'estar per casa, que no és la mateixa que la d'estar malalt per quan ve el metge o fa fred i estàs constipat. La bata d'estar per casa és prima i es pot embrutar, perquè esmorzem amb ella i tot. La padrina Dolors tampoc es vesteix i el padrí Cirilo porta una bata blava al damunt dels pantalons i la samarreta imperi. Em fa riure que en diguin samarreta imperi d'una samarreta tan lletja, al meu llibre dels “Viajes de Marco Polo” parlen de l'imperi de Genghis Kan i ningú porta aquestes samarretes. Potser són samarretes d'un altre imperi, ves a saber ...

Tampoc ens pentinem, la padrina Dolors porta un mocador al cap i jo dormo amb les trenes fetes. Tot sembla molt lent a aquella hora. Mentre el padrí Cirilo ens fa riure fent-nos rentar com ell, obrint l'aixeta i agafant l'aigua amb les dues mans i tirant-se-la a la cara i fent “brrrrrrrrrrrrr”, la padrina Dolors ens prepara la llet i les galetes i el meu xarop. A fora no se senten sorolls perquè la gent feineja per dins de casa. A més ja no és temps de les feines del tros, perquè ja s'ha fet la collita del blat i les grans màquines recollidores ja estan desades. Fan molta por quan les treuen les màquines “cosetxadores” que en diuen, són màquines americanes, n'hi diuen "jondir", molt grosses, de color verd, i les veus passar amb el pagès a dalt de tot, ben petitet.

Mentre el padrí Cirilo s'asseu al costat del Jordi per fer-lo esmorzar, perquè el Jordi mai menja i sempre m'està demanant que em mengi tot el seu, vaig mirant les coses de l'habitació. M'agrada fer-ho cada matí, perquè hi ha coses molt diferents de casa. A la paret del davant meu hi ha un rellotge antic que té un àliga al damunt de tot amb les ales obertes com un grifó que hi ha en el meu llibre. Un grifó que es veu que no és una aixeta en castellà, em va explicar el pare, que és una bèstia de mentida que els antics es pensaven que existia. També hi ha un quadre amb tot de fotografies de padrins i oncles i ties i nens vestits estranys. Cada dia m'hi poso al davant i li demano a la padrina Dolors que m'expliqui qui són. Ara ja sé com era la padrina Magdalena per què la veig en una fotografia amb un vestit fins els peus. Diuen que vaig néixer a poc de morir ella, ho diuen com si fos una cosa molt trista, com si els hi sabés greu. Es va morir amb noranta-vuit anys, a mi em sembla que ja era molt vella.

M'agrada molt la fotografia del casament dels padrins. La padrina Dolors portava un vestit de seda negra, una pinta i una mantellina. Un dia me les va ensenyar, de la pinta ella en diu “peineta”, és de carei, que és de closca de tortuga. Era una pinta d'un color de mel molt bonica, i feia uns dibuixos recaragolats i em vaig passar força estona passant-hi el dit seguint el dibuix. La mantellina no me la va deixar tocar que era molt delicada. A mi m'hagués agradat posar-me-la i jugar a ser una gran senyora, amb les sabates de taló de la mare i la bossa de mà, però no me la deixa de cap manera. La mare sempre em deixa les seves coses per jugar però la padrina Dolors no me'n deixa gaires, sempre guarda coses en capses dins els armaris, perquè diu que són coses delicades i cares i que ja les tindré quan m'hagi de casar.

Al menjador també hi ha una cosa que em fa molta por i a tothom li fa riure molt que em faci por. Al damunt de la calaixera els padrins hi tenen un selló amb el cap del Charlot. Aquest càntir, perquè a Lleida en diem “sillons” als càntirs, sembla un cap tallat del Charlot amb uns ulls que et mira i aquell bigoti. No entenc com la padrina Dolors que és tan seriosa té un cap tallat al damunt de la calaixera, és clar que no és la sala, que només és el menjador però se'm fa molt estrany, a més m'espanta molt.

Quan hem esmorzat veig que la padrina Dolors agafa la pinta i ja tremolo. Anem cap a la galeria a pentinar-me. La galeria dóna al darrera de la casa, hi ha uns grans finestrals i ara s'hi està molt bé, perquè el sol s'alça per l'altra banda. Se senten els pardalets com fan piu piu i com comença a feinejar el Manuel a la fusteria. Els del forn de pa ja han plegat, ara ja només hi ha moviment a la botiga i els homes són a dormir. La padrina s'asseu i em fa estar dreta al davant d'ella mentre em desfà les trenes. Aquesta és la meva tortura diària, perquè tinc el cabell fi i se m'enreda molt i pentinar-me és molt pesat. Quan hagi passat això i ja tingui les trenes refetes podrem anar a jugar amb el Jordi a les escales del celler, o a mirar tebeos a la tribuna, sota la taula de marbre, després el padrí Cirilo ens farà lliçó.

dijous, 4 de setembre de 2008

Matinada

Se sent com plora una nena, plora molt perquè li fa molt mal, no para de plorar i gemegar, li fan mal les cames, molt de mal. I em desperto perquè són les meves cames que em fan mal i sóc jo qui ploro i gemego em fan aquell mal de sempre un mal que em surt de dins dels ossos i no les puc moure i el dolor és molt gran i no puc pensar en res més que en plorar i plorar i cridar la mare que no hi és i ara no em podran curar el mal que sempre em fan les cames que em surt de dins dels ossos i suo i ploro i sento com el padrins es lleven i vénen a la meva habitació i no saben que fer i els hi veig a les cares que estan espantats perquè em fa molt de mal i el metge no hi és i com ho faran ara ells a les tres de la matinada per trobar un medicament per a curar-me el mal de les cames però a mi em fa molt de mal em surt de dins i em recorre totes les cames com una enrampada i m'arriba al cap perquè només veig mal i més mal i només puc plorar i gemegar de tant de mal i el pobre padrí Cirilo ve i m'abraça i em tapa les cames i em pregunta que m'ha de donar i em pregunta si em pot donar una aspirina i jo només me'n recordo del xarop que prenc a casa i que em vaig aprendre el nom per si de cas trifosfaneurina jarabe que no em cura però me'l prenc i quan ja estic esgotada m'adormo i el padrí es posa la roba damunt el pijama i surt de casa a veure si l'apotecari li pot donar aquesta medicina que m'ha fet repetir el nom mentre se l'apuntava en una llibreta i la padrina s'asseu al meu costat al llit i m'acarona el cap i m'explica coses i intenta que se'm passi el mal però ells no saben el mal que fa el mal i per fi arriba el padrí Cirilo amb el xarop i li diu a la padrina Dolors que se'n vagi al llit que ja es queda ell amb mi i el padrí es queda amb mi mentre espero que el xarop faci efecte i m'explica un conte de rabosetes i llopets i formatges que són la lluna d'Albocàsser i de Tirrig i que són més espavilades les guineus que els llops a la seva terra i sempre els enganyen i poc a poc em passa el mal no sé si pel xarop o perquè estic esgotada o pel conte que sempre li faig repetir una vegada i una altra perquè em fa riure com l'explica i m'adormo i ja no sé res més fins l'endemà que em desperto.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Nit

Els llums de la casa del poble són molt esmorteïts i com que els mobles són foscos encara sembla tot més llòbrec. El padrí Cirilo està al menjador amb el Jordi, jugant amb els cotxets damunt l'hule de la taula, perquè la padrina Dolors ja els ha avisat que no la ratllessin amb les rodes dels cotxets. Jo estic amb ella a la cuina, normalment voldria estar amb en Jordi jugant però aquí al poble m'agrada estar a la cuina, perquè té molts llocs diferents per explorar.


Hi ha la pica de pedra i l'escorreplats amb plats de terrissa marrons i dibuixos de flors grogues, tot seguit hi ha el que la padrina Dolors en diu la cuina econòmica, amb unes portelles a sota per on abans hi posaven carbó. Com que està net m'hi deixa jugar i m'agrada fer servir les portelles amb les seves portes de ferro colat com petits armaris per deixar les eines de fireta, però només la part del davant, més endins fa por, és fosc. Al costat, arrambada a la paret hi ha la cuina de gas, nova, amb la bombona de color blau i després la xemeneia, amb els ferros penjant i el tres peus. És una xemeneia divertida i t'hi pots ficar dins perquè és un graó que arriba a mitja cuina i una caputxa per on marxa el fum. La padrina Dolors em diu que de tant en tant entra algun xut per la xemeneia i espanta a tothom. Un xut és una òliba petita, que diuen que fa xuuuut. Miro amb una certa prevenció, no fos cas que sortís el xut i m'espantés.


A l'altre costat de la xemeneia hi ha la taula de la cuina, amb dues cadires i, al costat, hi ha el rebost, que també fa una mica de por, perquè és a sota l'escala i els sota escales sempre m'espanten, perquè sota de les escales sempre s'hi posa el “cuarto de les patates” i és on et poden tancar si et castiguen. Són llocs foscos i plens de coses que fan molta por. Quan la mare em pregunta quines coses em poden fer tanta por, jo sempre li dic el mateix: coses.


A l'altra banda de la taula de la cuina hi ha el moble de la ràdio. És una ràdio que no funciona bé, fa sorolls, però no se sent la mariamatildealmendrosdeespañaparalosepañoles, aquest programa el sentim a casa a Barcelona quan hi ha la padrina Dolors, a ca la iaia Antònia sentim Lussessita, que és una radionovel·la que fan a la tarda d'una noia molt desgraciada que l'enganya un home molt dolent. La iaia Antònia s'asseu a cosir i em dóna un drapet, fils de colors i un didal i em fa cosir, mentre ella em fa una nina de drap o alguna disfressa i sentim la novel·la. La padrina Dolors no les fa aquestes coses perquè diu que és perdre el temps, ella m'ensenya a cosir de veritat, a fer traus i repunts i sobrefilats. No li ho puc dir a la padrina Dolors, però m'agrada molt que la iaia Antònia em faci nines de drap i que jugui amb mi i sentim la Lussessita quan vaig de vacances a casa seva.


A la ràdio de la cuina se senten xiulets i la padrina Dolors diu que és perquè és massa vella i que potser s'hi han ficat ratolins. A mi m'agrada engegar-la i veure com l'agulla es va movent quan gires la rodeta i mirar els números i comptar-los. També té botons i amb el Jordi juguem a que pilotem un coet que va a l'espai i pitgem els botons que fan funcionar la nau. El Jordi sempre dóna instruccions com si fos un pilot, en castellà, com a les pel·lícules de la tele.


Mentre la padrina Dolors fa el sopar se sent com el Jordi fa el soroll del motor dels cotxets amb el padrí Cirilo i com fa veure que xoquen, el Jordi sempre fa veure que xoquen els cotxes de joguina. També se sent el tic-tac del rellotge de paret, algun gos llunyà i el gloc-gloc de l'olla del sopar aquí a la cuina. Mentre la padrina Dolors va fent el sopar jo jugo amb la meva fireta i li vaig demanant coses per omplir cassoles i olles de joguina. De tant en tant els hi porto sopar de joguina al padrí Cirilo i al Jordi que han de fer veure que s'ho mengen i han de dir que està molt bo i que en volen més.


Quan s'acaba de fer el sopar la padrina Dolors avisa el padrí Cirilo perquè pari la taula i en Jordi i jo anem a rentar-nos les mans per sopar. Després sortirem al carrer, amb les cadires de boga, en nosaltres també en tenim unes de petites, i vénen alguns veïns amb les seves cadires i fan rotllana durant molta estona tot xerrant amb els padrins, mentre amb mon germà juguem pel carrer.


El carrer és diferent a la nit, la porta de cal Franciscot, tan amiga a l'hora de berenar es torna fosca i amenaçadora. Si mires pel forat, de l'altra banda de la fosca, se senten els grunys dels porcs que ara fan molta por, perquè sembla que s'hagin convertit en algun drac o algun lleó. La cantonada més propera és el límit màxim a que ens atrevim a arribar i per passar pel davant d'algunes portes baixem de la vorera, són portes dolentes, on s'hi amaguen dolents que no veiem, però per si de cas... Algunes nits anem a ca la Rut, una nena que s'està a casa de la seva àvia unes cases més enllà de la nostra, però no la deixen sortir a jugar al carrer perquè no volen què prengui mal. La Rut és una nena una mica fleuma, sempre tancada a casa jugant amb les seves nines, sempre neta i polida. No sap jugar a córrer, ni a acuit, ni a lladres i policies, ni a coets de l'espai, no té ni una pistola, ni un cotxet de carreres, ni un vaquer, ni cavalls. Però al carrer no podem triar gaire és ella o el Fernando i la seva àvia i la seva mamèmamèmamè.


Ens agrada molt també que surti el forner del costat de casa, ell està treballant però s'escapa a fer un cigarro de tant en tant. M'agrada perquè és un home diferent, amb els cabells blancs i els pantalons blancs i les sabatilles blanques i la samarreta blanca també, sembla un mariner que vaig veure en un conte de la Lola Anglada d'un llibre del pare, és un conte en català, el pare diu que l'he de cuidar bé, es diu El més petit de tots, i el pare diu que és d'abans de la guerra. El forner sempre ens fa broma a la canalla i li agrada fer enfadar el Jordi. A mi em sap molt de greu, no m'agrada veure la gent enfadada, em fa molta angúnia i pateixo molt, però el forner no se'n pot estar de fer enfadar el Jordi, que s'enfada tan aviat, i tots riuen molt i penso que deu estar bé, encara que a mi no m'agradi.


Quan ja és molt tard a la nit, potser la una, i al Jordi ja li cau el cap de la són, el padrí Cirilo l'agafa a coll i el puja al llit i jo pujo amb ells dos. La padrina recull les cadires i s'acaba d'acomiadar dels veïns i sento com tanca la porta de fusta i el soroll que fa l'enorme forrellat i com dóna dues voltes a la clau de ferro. Les claus de casa són totes molt grosses, no hi caben a la mà. La padrina ve amb mi a l'habitació i m'ajuda a desvestir-me i a posar-me la camisa de dormir. Després em fa resar un parenostre i li demano que no tanqui el llum de la sala fins que m'hagi adormit. Estic cansada i m'adormo de seguida, encara que no hi hagi el Jordi amb mi.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Rosari

La Tereseta filla surt de casa seva amb el moneder a la mà i la mantellina, això vol dir que cal que anem a casa nostra a preparar-nos. La Tereseta filla és la veïna del davant de casa, és més gran que la nostra mare, però no té un home, viu amb el seu germà i la seva dona, la Tereseta mare, que no és mare de la Tereseta filla, sinó que se'ls hi diu així per distingir-les. La filla perquè és la filla de la casa i la mare perquè és la dona del fill i ha tingut fills. Sort que la nostra mare no es diu també Tereseta, seria un bon embolic.


La padrina Dolors ens crida, cal que anem cap a casa. Ja ens espera a la cuina, amb una palangana, esponja i tovallola per a refregar-nos ben refregats i que quedem raonablement nets. A mi em refà les trenes i al Jordi el pentinen amb colònia. També me'n posa a mi i m'hi afegeix una mantellina petita i rodona, com un tortellet blanc, que la fa aguantar amb dos ganxos del cabell. Crec que em durarà poc això al cap, no suporto res que m'engavanyi.


La Tereseta ens agafa de la mà i ens diu: - Au va canalla estimeu als padrins que ara reposaran un ratet sense vatros.- Això vol dir que els hi hem de fer un petó, aquí sempre diuen estimar a fer un petó, i se'ns endú a l'església a passar el rosari. Així la padrina Dolors i el padrí Cirilo prepararan el sopar. L'església és a prop de casa, cal travessar dos vegades el carrer, baixar una miqueta a la plaça i ja hi ets. A la plaça la Tereseta ens deixa pujar als bancs de pedra i enfilar-nos una mica a la barana, això si, sense remenar-nos massa, que no ens embrutem i a mi no em caigui la mantellina. Totes les dones del poble ja van cap a rosari i hem d'entrar.


La Tereseta és la qui diu les lletanies, sé que es diu així perquè em vaig equivocar l'altre dia i vaig dir que deia les llenties i es van fer un tip de riure i m'ho van fer aprendre. Ens fa seure al banc del davant de tot i ella s'agenolla al del darrera, per tenir-nos vigilats. Això de les lletanies és molt estrany perquè no és el que parlem nosaltres, el català, ni el que llegeixo al meu llibre dels “Viajes de Marco Polo” que és castellà. Diuen que és llatí i no sé pas qui el deu parlar el llatí, jo només l'he sentit a l'església i al pare que el parla amb els oncles capellans. Ella diu una cosa i les altres dones en contesten una altra, totes juntes. Es fa avorrit i comencem a badallar.


El Jordi s'estira al banc i juga a fer veure que neda, com en una pel·lícula del Tarzan dels micos que vam veure a la televisió de casa, a Barcelona. Jo faig el mateix, mirant una mica de reüll la Tereseta, a veure si fa gaire mala cara. De moment només fa un gest de preocupació, però com que no fem soroll no s'enfada massa. Al cap d'una estona nedar en sec ens avorreix també i el Jordi s'aixeca i poquet a poquet se'n va cap a l'altar. Sento com la Tereseta fa un sorollet i un gest amb la mà perquè el Jordi torni, però ell la mira i somriu d'aquella manera que vol dir que en farà alguna. - Jordi! Jordi!- Miro de cridar-lo fluixet, - Torna!- No em fa cas i per això m'aixeco també i me n'hi vaig. Ara ja s'ha amagat al darrera de l'altar, la Tereseta no pot fer res, ha de seguir agenollada i dient aquelles coses que diu ella.


Al darrera de l'altar hi ha un armariet on en Jordi ha trobat unes setrilleres, amb el vi de missa, i l'he enxampat xumant. Li he dit que no ho fes, que li explicaria als padrins i ha deixat de fer-ho. Em penso que no n'ha begut gaire, però se'n va corrent cap a la sagristia i jo l'he de seguir. A l'església només se sent el soroll de les nostres passes que ressonen i el murmuri de les dones, “nosequènosequènosequè ... ora pro nobis”. La sagristia fa una mica de por amb aquelles calaixeres tan altes i els armaris, tots foscos. El Jordi fuig per una porta que hi ha en un racó i el segueixo. No em fa cas, mai me'n fa. Vaig al seu darrera i entrem en una sala estranya, és quadrada i als costats hi ha com uns bancs de pedra i al mig hi penja una corda.


- Mira Tata una liana del Tarzan! - i s'hi penja. Com que és petit no passa res, la corda gairebé ni es mou i aleshores tenim una idea genial: agafem la corda entre els dos i ens enfilem al banc de pedra. A la de tres ... Clong! Clong! Ens hem endut un bon ensurt i la Tereseta apareix a la porta del campanar amb cara de molt enfadada. Crec que no els farà gaire gràcia això als grans, a més em diu que m'hauré de confessar amb mossèn Molet, que això que hem fet és un pecat massa gros i l'hem de confessar i que anirem a l'infern i el que és pitjor que li explicarà a la padrina Dolors. En Jordi i jo ens mirem i crec que pensa com jo: tant de bo li expliqui i no ens deixi venir més a rosari, és avorridíssim, a més a més, no sé perquè em sembla que la padrina, i tot el poble, ho sabran aviat que hem estat nosaltres els que hem tocat la campana fora d'hores.

dissabte, 30 d’agost de 2008

Berenar

A mi m'agrada molt anar a menjar el berenar a la porta de cal Franciscot. És una porta molt gran, de fusta i té uns forats força grossos per poder passar-hi una mà. A l'altra banda hi ha un pati on el Franciscot hi té garrins, així, quan la padrina Dolors no mira, o ho fa veure, els hi donem trossets de pa als garrinets i nosaltres ens mengem la xocolata, llepant-nos les mans, perquè amb la calor es desfà tota.

A l'hora de berenar el món es desvetlla. Primer sortim nosaltres de casa, per anar a la porta del Franciscot a menjar el pa amb xocolata, mentre la padrina Dolors s'asseu al caixabanc de l'entrada i el padrí Cirilo feineja pel pati del darrera o arregla alguna cosa. Jo estic asseguda a terra, al costat de la porta i a l'altra banda un garrinet molt bonic no es mou del meu costat. Mon germà està investigant, crec que ha trobat un formiguer i això sempre l'ha interessat molt. Veig la padrina Dolors que surt de casa “a caminar una mica” que diu ella. Caminar per la padrina Dolors és arribar fins a la cantonada, mirar una estona amunt i avall amb les mans als malucs i tornar a casa a seure al caixabanc amb cara d'esgotada.

Em sembla que els padrins són vells perquè duen bastó i no caminen gaire. A més la padrina Dolors té els cabells tot blancs i el padrí Cirilo no té cabells però té un bigoti, un mostatxo diu ell, tot blanc també. El garrinet fa un ruflet i, com que no li faig cas, se'n va amb la seva colla. Ara m'interessa més el que ha trobat en Jordi. Em diu: - Tata, vine, porta el pa. M'arrossego fins on es ell i veig que ha trobat un formiguer preciós. Les formigues fan filera al costat de les frontisses de la gran porta de fusta. Són unes formigues molt grosses, lluents. En Jordi sempre té “idees” i em pren el pa de les mans i el comença a esmicolar i a posar-lo ací i allà del formiguer: - A veure que fan.

Les formigues ensumen el pa i fan festa, comencen a venir-ne més perquè els trossos són molt grossos i no els poden moure. - Tu creus que si se'l mingen es posaran grosses com un gat, Tata? Tu ho creus?. No ho sé, el meu germà sempre es pensa que com que sóc més gran ho sé tot i a vegades es passa l'estona dient: - Va que si Tata? Va que si? I jo li dic que si perquè calli. - I si els hi tirem aigua?. Corro fins a casa i agafo un biberó que tinc d'una canastreta que alguna tieta m'ha regalat. Li demano a la padrina Dolors si el puc omplir i em diu que no, que em mullaré. - Padrinaaa ... Faig el ploricó i em diu que el padrí Cirilo és a dalt que me l'ompli ell. Corro escales amunt mentre sento a la padrina Dolors dient que anant així només faré que prendre mal i li demano al padrí Cirilo si em pot omplir el biberó d'aigua. - I per a què la vols? - Per aufegar fornigues. - Ah! - Diu, i omple el biberonet, deu pensar que no n'ofegarem pas gaires. Corro fins a la porta del rebedor i freno, per no haver de sentir la padrina que em critica per anar “com un cavallot” i quan surto de casa torno a córrer. Travesso el carrer sense ni mirar, tampoc passen cotxes, i li dono el biberó a en Jordi. Ell és el que té més voluntat en aquests afers, jo sóc molt covarda.

En plena operació “a veure quantes fornigues s'aufeguen” apareix el Fernando: - què feu?- El Fernando és un nen que viu en una casa prop de la nostra, però ell hi viu tot l'any, no com nosaltres que vivim a Barcelona i venim als estius. - Aufeguem fornigues – li dic sense ni tan sols mirar-lo, concentrats com estem en la nostra operació guerrera. - Nem a jugar?- El meu germà em mira, no ens agrada gaire jugar amb el Fernando perquè és un nen molt manaire i sempre cau i la seva àvia aleshores el crida des del balcó perquè no jugui amb nosaltres “que el fem caure” i ell plora i es posa a cridar “Mamè! Mamè!” perquè no sap dir mare normal com diem nosaltres, vol dir mamà perquè la seua mare té molts fums, que no sé que és però és el que deia l'altre dia la padrina Dolors a la Tereseta, però com que ho diu amb l'accent del poble li surt aquesta cosa tan estranya. - No que hem d'anar a rosari amb la Tereseta.- I veiem com se'n va a ca la Rut a veure si hi és per poder jugar i pel camí cau tot sol i ens posem a riure en Jordi i jo.

divendres, 29 d’agost de 2008

Migdiada

Fins aquí arriba el tic-tac del rellotge de paret de baix, al menjador. No hi ha llum, les persianes estan abaixades i els porticons tancats, però hi ha una estranya lluminositat a l'aire que fa que es puguin distingir tots els mobles. Hi ha tanta llum a fora que s'escola pels resquills, envaeix l'espai i et deixa veure la pols, dansant pels camins que formen els rajos intrèpids que aconsegueixen entrar. La llum en aquesta terra, com a sinònim de calor, és quelcom a defugir, resulta aterridora.


Se sent com els corcs fan feina a l'armari de lluna de la sala, ni tan sols els coloms que viuen a les golfes fan fressa. El món s'ha parat i jo no puc dormir. Tinc calor, el llençol se m'enganxa per tot el cos, amb la camisa de dormir, arrugada, però tinc massa por per destapar-me. Em tapo el cap, ben fort, perquè així no em trobi allò que fa por, que no sé que és, però que en fa. Em fan dormir a l'habitació de la padrina Magdalena, la meva besàvia, que ja és morta, un dels meus noms és el d'ella.


És una habitació petita, interior, la més fresca de la casa, però jo hi passo molta por. Un finestró amb un vitrall i la porta són l'únic contacte amb l'exterior. El llit, individual, està arraconat a la paret i a l'espai que hi ha entre el peu i l'altra paret hi veig el coixí de fer puntes de la padrina Magdalena. La seva funda granat fa basarda en aquesta semipenombra, em tapo més, només trec un tros de la cara fora del llençol. La padrina Dolors, la meva àvia materna i filla de la padrina Magdalena, sempre em diu que quan creixi m'ensenyarà a fer puntes en aquest coixí i a mi em fa molta angúnia, perquè és el coixí d'una morta. Ben bé no sé que és la mort, però em desassossega, perquè els meus cosins, que tots són molt més grans que jo, em parlen de fantasmes que s'emporten les nenes. I jo no vull que se m'emportin lluny del padrí i la padrina, lluny del pare i la mare i sobretot no vull que se m'emportin lluny del meu germà Jordi.


Espero amb delit la sirena del campanar, que avisa de què ja són les sis i fa que tothom es llevi. Mentre no soni la sirena, avisant de què el sol comença a caure, ningú es mourà de casa. “Es poden farrar ous a l'acera” - he sentit com deia la Ramoneta. Si miro a la tauleta de nit encara és pitjor, hi veig la resplendor d'una verge de Lourdes fluorescent, que emet el seu llum de mort i fa que em tapi més, només trec el nas per respirar. Finalment em decideixo, sortiré a la sala, a veure si mon germà està amb el padrí Cirilo a la seva habitació. Els padrins sempre es diuen amb el nom, en tenim tants! És com els oncles, tenim els germans de la mare, la germana del pare i els oncles del pare i la mare que també els diem oncle. S'ha de posar el nom, sinó no t'aclareixes. Com el cosí de la mare, que es diu Jordi, igual que mon germà i com que és gran li diem el “Jordi home”, així no ens confonem.


Em destapo i em sento alleujada, la suor se'm refreda sobre la pell i això dóna bo. Descalça, vaig posant un peu davant de l'altre, intentant no fer soroll. És difícil, perquè aquest terra tan antic fa sempre soroll quan algú trepitja, ni que sigui una criatura tan menuda com jo. Poc a poc, vacil·lant, arribo a la porta de l'habitació i l'obro, lentament, pregant perquè les frontisses, massa velles, no em delatin. Sé que la padrina Dolors em sentirà des de la seva habitació i això que és la que està més allunyada, però la padrina Dolors té un sisè sentit, sembla que sempre estigui al cas de tot. Si em veu descalça em farà crits, no suporta que vagi descalça i jo no suporto anar calçada, és una baralla constant. Per no parlar de la samarreta, no m'agrada que m'engavanyin amb roba i ella sempre té la sensació de què ens constiparem contínuament.


Del rebedor puja olor de fruita, préssics, melons, peres llimoneres ... l'Alfredo, l'encarregat del padrí Cirilo n'ha portat de l'hort. Uns préssics com pilotes de futbol que fan una olor que mareja de tant madurs. Segur que en berenarem, sempre berenem fruita. És millor que la cuina de la padrina Dolors, que és un desastre cuinant. Si fos aquí la iaia Antònia, la mare del pare, segur que menjaríem un munt de coses bones, però ella i el padrí Sidro no són d'aquest poble. La padrina Dolors és bona llegint, cosint, parlant de política, és una dona que llegeix molts llibres i cada dia llegeix el diari, però no sap cuinar. Quan es llevi ens farà vestir, espero que no em faci posar el viso, les puntes em piquen.


He tingut un bon ensurt quan he vist la meva imatge a l'armari de lluna de la sala. Crec que la padrina Dolors deu estar sentint les palpitacions del meu cor de tant fort que batega. M'he pensat que era un fantasma quan he vist una nena menuda, pàl·lida, amb els cabells negres amb trenes, vestida amb una camisa de dormir igual que la meva. Era jo, és clar, però primer no ho sabia i gairebé xisclo.


S'ha sentit un crec provinent de l'habitació del padrí Cirilo. Els padrins dormen en habitacions separades, en uns llits enormes, el de la padrina Dolors fins i tot té cortines, hi ha molts matalassos, costa molt de pujar-hi i sempre tinc por de caure. A mi m'agrada més dormir amb el padrí Cirilo, perquè ens explica contes i ens fa pessigolles i ens deixa saltar al damunt del llit. I quan s'adorm, baixem del llit i ens passem l'estona obrint els calaixets d'un tocador preciós que li van regalar a la meva mare quan era petita. Te molts calaixos, alguns secrets, i hi trobem agulles pel cabell, alguna arracada, estampes, una punta treta d'algun vestit vell, botons..., petits tresors que ens fan imaginar-nos històries i ens passa el temps volant.


Però ara el padrí Cirilo ha dit que no, que no ens volia als dos junts que no el deixàvem descansar i la padrina Dolors no vol que dormi amb ella perquè diu que només faig que donar coces dormint, que sóc massa moguda. “Com que ja ets prou gran serà millor que dormis a l'habitació de la padrina Magdalena” - prou gran! Només tinc sis anys!


Se sent un renec i veig mon germà sortir rabent de l'habitació del padrí, rient. -Què passa Jordi?- intento xiuxiuejar mentre ell no pot parar de riure. -Mai pixat a l'aurella del padrí Cirilo! - em diu rient i veig el pobre padrí Cirilo sortint de l'habitació renegant en aquell català tan estrany que fa servir quan s'enfada: - Xe collons aqueix xiquet, mira que pixar-se'm a l'aurella! - En Jordi i jo ens hem mirat i hem començat a riure sense parar, la padrina Dolors ha sortit de seguit de la seva habitació, tota esverada, el padrí Cirilo ha començat a riure també i aleshores la padrina ha hagut de claudicar i deixar de fer cara d'enfadada. Com no vols riure si tens a dues criatures de quatre i sis anys morint-se de riure i el teu home amb una orella pixada?


Me'ls estimo tant els padrins! M'agrada tant passar les vacances a Lleida! Com que ja se'ns ha acabat la son i són gairebé les sis, la padrina Dolors ens fa vestir, mentre el padrí es renta i arregla el desastre del llit. Per sort no m'ha posat el viso, m'ha posat el vestit groc que m'agrada tant amb margarides blanques brodades i les sabates de xarol. Ens asseiem a taula i ens posa un préssic gran i olorós al davant, en un plat. Això ja ens entreté un bon quart d'hora, fins a l'hora solemne d'obrir la porta del carrer. Aleshores la padrina ens dóna a cadascun una llesca de pa de pagès i una presa de xocolata i ens deixa anar a menjar-nos-les on vulguem del carrer.