divendres, 29 d’agost del 2008

Migdiada

Fins aquí arriba el tic-tac del rellotge de paret de baix, al menjador. No hi ha llum, les persianes estan abaixades i els porticons tancats, però hi ha una estranya lluminositat a l'aire que fa que es puguin distingir tots els mobles. Hi ha tanta llum a fora que s'escola pels resquills, envaeix l'espai i et deixa veure la pols, dansant pels camins que formen els rajos intrèpids que aconsegueixen entrar. La llum en aquesta terra, com a sinònim de calor, és quelcom a defugir, resulta aterridora.


Se sent com els corcs fan feina a l'armari de lluna de la sala, ni tan sols els coloms que viuen a les golfes fan fressa. El món s'ha parat i jo no puc dormir. Tinc calor, el llençol se m'enganxa per tot el cos, amb la camisa de dormir, arrugada, però tinc massa por per destapar-me. Em tapo el cap, ben fort, perquè així no em trobi allò que fa por, que no sé que és, però que en fa. Em fan dormir a l'habitació de la padrina Magdalena, la meva besàvia, que ja és morta, un dels meus noms és el d'ella.


És una habitació petita, interior, la més fresca de la casa, però jo hi passo molta por. Un finestró amb un vitrall i la porta són l'únic contacte amb l'exterior. El llit, individual, està arraconat a la paret i a l'espai que hi ha entre el peu i l'altra paret hi veig el coixí de fer puntes de la padrina Magdalena. La seva funda granat fa basarda en aquesta semipenombra, em tapo més, només trec un tros de la cara fora del llençol. La padrina Dolors, la meva àvia materna i filla de la padrina Magdalena, sempre em diu que quan creixi m'ensenyarà a fer puntes en aquest coixí i a mi em fa molta angúnia, perquè és el coixí d'una morta. Ben bé no sé que és la mort, però em desassossega, perquè els meus cosins, que tots són molt més grans que jo, em parlen de fantasmes que s'emporten les nenes. I jo no vull que se m'emportin lluny del padrí i la padrina, lluny del pare i la mare i sobretot no vull que se m'emportin lluny del meu germà Jordi.


Espero amb delit la sirena del campanar, que avisa de què ja són les sis i fa que tothom es llevi. Mentre no soni la sirena, avisant de què el sol comença a caure, ningú es mourà de casa. “Es poden farrar ous a l'acera” - he sentit com deia la Ramoneta. Si miro a la tauleta de nit encara és pitjor, hi veig la resplendor d'una verge de Lourdes fluorescent, que emet el seu llum de mort i fa que em tapi més, només trec el nas per respirar. Finalment em decideixo, sortiré a la sala, a veure si mon germà està amb el padrí Cirilo a la seva habitació. Els padrins sempre es diuen amb el nom, en tenim tants! És com els oncles, tenim els germans de la mare, la germana del pare i els oncles del pare i la mare que també els diem oncle. S'ha de posar el nom, sinó no t'aclareixes. Com el cosí de la mare, que es diu Jordi, igual que mon germà i com que és gran li diem el “Jordi home”, així no ens confonem.


Em destapo i em sento alleujada, la suor se'm refreda sobre la pell i això dóna bo. Descalça, vaig posant un peu davant de l'altre, intentant no fer soroll. És difícil, perquè aquest terra tan antic fa sempre soroll quan algú trepitja, ni que sigui una criatura tan menuda com jo. Poc a poc, vacil·lant, arribo a la porta de l'habitació i l'obro, lentament, pregant perquè les frontisses, massa velles, no em delatin. Sé que la padrina Dolors em sentirà des de la seva habitació i això que és la que està més allunyada, però la padrina Dolors té un sisè sentit, sembla que sempre estigui al cas de tot. Si em veu descalça em farà crits, no suporta que vagi descalça i jo no suporto anar calçada, és una baralla constant. Per no parlar de la samarreta, no m'agrada que m'engavanyin amb roba i ella sempre té la sensació de què ens constiparem contínuament.


Del rebedor puja olor de fruita, préssics, melons, peres llimoneres ... l'Alfredo, l'encarregat del padrí Cirilo n'ha portat de l'hort. Uns préssics com pilotes de futbol que fan una olor que mareja de tant madurs. Segur que en berenarem, sempre berenem fruita. És millor que la cuina de la padrina Dolors, que és un desastre cuinant. Si fos aquí la iaia Antònia, la mare del pare, segur que menjaríem un munt de coses bones, però ella i el padrí Sidro no són d'aquest poble. La padrina Dolors és bona llegint, cosint, parlant de política, és una dona que llegeix molts llibres i cada dia llegeix el diari, però no sap cuinar. Quan es llevi ens farà vestir, espero que no em faci posar el viso, les puntes em piquen.


He tingut un bon ensurt quan he vist la meva imatge a l'armari de lluna de la sala. Crec que la padrina Dolors deu estar sentint les palpitacions del meu cor de tant fort que batega. M'he pensat que era un fantasma quan he vist una nena menuda, pàl·lida, amb els cabells negres amb trenes, vestida amb una camisa de dormir igual que la meva. Era jo, és clar, però primer no ho sabia i gairebé xisclo.


S'ha sentit un crec provinent de l'habitació del padrí Cirilo. Els padrins dormen en habitacions separades, en uns llits enormes, el de la padrina Dolors fins i tot té cortines, hi ha molts matalassos, costa molt de pujar-hi i sempre tinc por de caure. A mi m'agrada més dormir amb el padrí Cirilo, perquè ens explica contes i ens fa pessigolles i ens deixa saltar al damunt del llit. I quan s'adorm, baixem del llit i ens passem l'estona obrint els calaixets d'un tocador preciós que li van regalar a la meva mare quan era petita. Te molts calaixos, alguns secrets, i hi trobem agulles pel cabell, alguna arracada, estampes, una punta treta d'algun vestit vell, botons..., petits tresors que ens fan imaginar-nos històries i ens passa el temps volant.


Però ara el padrí Cirilo ha dit que no, que no ens volia als dos junts que no el deixàvem descansar i la padrina Dolors no vol que dormi amb ella perquè diu que només faig que donar coces dormint, que sóc massa moguda. “Com que ja ets prou gran serà millor que dormis a l'habitació de la padrina Magdalena” - prou gran! Només tinc sis anys!


Se sent un renec i veig mon germà sortir rabent de l'habitació del padrí, rient. -Què passa Jordi?- intento xiuxiuejar mentre ell no pot parar de riure. -Mai pixat a l'aurella del padrí Cirilo! - em diu rient i veig el pobre padrí Cirilo sortint de l'habitació renegant en aquell català tan estrany que fa servir quan s'enfada: - Xe collons aqueix xiquet, mira que pixar-se'm a l'aurella! - En Jordi i jo ens hem mirat i hem començat a riure sense parar, la padrina Dolors ha sortit de seguit de la seva habitació, tota esverada, el padrí Cirilo ha començat a riure també i aleshores la padrina ha hagut de claudicar i deixar de fer cara d'enfadada. Com no vols riure si tens a dues criatures de quatre i sis anys morint-se de riure i el teu home amb una orella pixada?


Me'ls estimo tant els padrins! M'agrada tant passar les vacances a Lleida! Com que ja se'ns ha acabat la son i són gairebé les sis, la padrina Dolors ens fa vestir, mentre el padrí es renta i arregla el desastre del llit. Per sort no m'ha posat el viso, m'ha posat el vestit groc que m'agrada tant amb margarides blanques brodades i les sabates de xarol. Ens asseiem a taula i ens posa un préssic gran i olorós al davant, en un plat. Això ja ens entreté un bon quart d'hora, fins a l'hora solemne d'obrir la porta del carrer. Aleshores la padrina ens dóna a cadascun una llesca de pa de pagès i una presa de xocolata i ens deixa anar a menjar-nos-les on vulguem del carrer.