La Tereseta filla surt de casa seva amb el moneder a la mà i la mantellina, això vol dir que cal que anem a casa nostra a preparar-nos. La Tereseta filla és la veïna del davant de casa, és més gran que la nostra mare, però no té un home, viu amb el seu germà i la seva dona, la Tereseta mare, que no és mare de la Tereseta filla, sinó que se'ls hi diu així per distingir-les. La filla perquè és la filla de la casa i la mare perquè és la dona del fill i ha tingut fills. Sort que la nostra mare no es diu també Tereseta, seria un bon embolic.
La padrina Dolors ens crida, cal que anem cap a casa. Ja ens espera a la cuina, amb una palangana, esponja i tovallola per a refregar-nos ben refregats i que quedem raonablement nets. A mi em refà les trenes i al Jordi el pentinen amb colònia. També me'n posa a mi i m'hi afegeix una mantellina petita i rodona, com un tortellet blanc, que la fa aguantar amb dos ganxos del cabell. Crec que em durarà poc això al cap, no suporto res que m'engavanyi.
La Tereseta ens agafa de la mà i ens diu: - Au va canalla estimeu als padrins que ara reposaran un ratet sense vatros.- Això vol dir que els hi hem de fer un petó, aquí sempre diuen estimar a fer un petó, i se'ns endú a l'església a passar el rosari. Així la padrina Dolors i el padrí Cirilo prepararan el sopar. L'església és a prop de casa, cal travessar dos vegades el carrer, baixar una miqueta a la plaça i ja hi ets. A la plaça la Tereseta ens deixa pujar als bancs de pedra i enfilar-nos una mica a la barana, això si, sense remenar-nos massa, que no ens embrutem i a mi no em caigui la mantellina. Totes les dones del poble ja van cap a rosari i hem d'entrar.
La Tereseta és la qui diu les lletanies, sé que es diu així perquè em vaig equivocar l'altre dia i vaig dir que deia les llenties i es van fer un tip de riure i m'ho van fer aprendre. Ens fa seure al banc del davant de tot i ella s'agenolla al del darrera, per tenir-nos vigilats. Això de les lletanies és molt estrany perquè no és el que parlem nosaltres, el català, ni el que llegeixo al meu llibre dels “Viajes de Marco Polo” que és castellà. Diuen que és llatí i no sé pas qui el deu parlar el llatí, jo només l'he sentit a l'església i al pare que el parla amb els oncles capellans. Ella diu una cosa i les altres dones en contesten una altra, totes juntes. Es fa avorrit i comencem a badallar.
El Jordi s'estira al banc i juga a fer veure que neda, com en una pel·lícula del Tarzan dels micos que vam veure a la televisió de casa, a Barcelona. Jo faig el mateix, mirant una mica de reüll la Tereseta, a veure si fa gaire mala cara. De moment només fa un gest de preocupació, però com que no fem soroll no s'enfada massa. Al cap d'una estona nedar en sec ens avorreix també i el Jordi s'aixeca i poquet a poquet se'n va cap a l'altar. Sento com la Tereseta fa un sorollet i un gest amb la mà perquè el Jordi torni, però ell la mira i somriu d'aquella manera que vol dir que en farà alguna. - Jordi! Jordi!- Miro de cridar-lo fluixet, - Torna!- No em fa cas i per això m'aixeco també i me n'hi vaig. Ara ja s'ha amagat al darrera de l'altar, la Tereseta no pot fer res, ha de seguir agenollada i dient aquelles coses que diu ella.
Al darrera de l'altar hi ha un armariet on en Jordi ha trobat unes setrilleres, amb el vi de missa, i l'he enxampat xumant. Li he dit que no ho fes, que li explicaria als padrins i ha deixat de fer-ho. Em penso que no n'ha begut gaire, però se'n va corrent cap a la sagristia i jo l'he de seguir. A l'església només se sent el soroll de les nostres passes que ressonen i el murmuri de les dones, “nosequènosequènosequè ... ora pro nobis”. La sagristia fa una mica de por amb aquelles calaixeres tan altes i els armaris, tots foscos. El Jordi fuig per una porta que hi ha en un racó i el segueixo. No em fa cas, mai me'n fa. Vaig al seu darrera i entrem en una sala estranya, és quadrada i als costats hi ha com uns bancs de pedra i al mig hi penja una corda.
- Mira Tata una liana del Tarzan! - i s'hi penja. Com que és petit no passa res, la corda gairebé ni es mou i aleshores tenim una idea genial: agafem la corda entre els dos i ens enfilem al banc de pedra. A la de tres ... Clong! Clong! Ens hem endut un bon ensurt i la Tereseta apareix a la porta del campanar amb cara de molt enfadada. Crec que no els farà gaire gràcia això als grans, a més em diu que m'hauré de confessar amb mossèn Molet, que això que hem fet és un pecat massa gros i l'hem de confessar i que anirem a l'infern i el que és pitjor que li explicarà a la padrina Dolors. En Jordi i jo ens mirem i crec que pensa com jo: tant de bo li expliqui i no ens deixi venir més a rosari, és avorridíssim, a més a més, no sé perquè em sembla que la padrina, i tot el poble, ho sabran aviat que hem estat nosaltres els que hem tocat la campana fora d'hores.
