Padrí.
Mana'm.
Perquè la padrina et diu Tomàs?
El padrí s'està barallant amb el meu vestit. És un vestit que m'agrada molt, blanc, amb butxaques al davant, que tenen molts cavallets petits brodats de color granat. M'agrada posar les mans a les butxaques i jugar amb el revés del brodat. A més en aquestes butxaques hi caben un munt de coses, encara que la pistola de jugar a vaquers no hi cap i l'he de dur a la mà tota l'estona, no com el Jordi que té unes cartutxeres, un barret i una estrella de “sheriff”. I fa ràbia perquè no saps que fer-ne de la pistola quan no estàs matant, el Jordi pot fer altres coses com jugar amb cavallets o anar amb el tricicle i jo sempre he de deixar la pistola a terra o fer les coses malament.
Perquè, padrí, perquè et diu Tomàs?
Ui! és una mica llarg d'explicar, farem una cosa, et calço, vesteixo a ton germà i t'ho explico mentre esmorzes.
D'acord! Hi ha “Maizena”?
Si, n'hi ha.
Què bé!
Ja comences a ser una mica gran per la “Maizena”.
Però a mi m'agrada.
D'acord, passa!
Surto corrent de l'habitació mentre el padrí Cirilo vesteix el Jordi, que encara estava endormiscat. La padrina Dolors m'espera al lavabo per a pentinar-me. No esmorzaré fins que també hi hagi el Jordi, no estaria bé.
Padrina.
Mana'm.
Perquè li dius Tomàs al padrí Cirilo?
Ui! és molt llarg, és de quan el vaig conèixer.
I quan el vas conèixer?
Doncs fa molts i molts anys, quan era molt jove. Saps què? Millor que t'ho expliqui ell, que se'n recorda millor.
La padrina Dolors no és gaire d'explicar històries, a ella millor li deixes els diaris, els llibres, cosir i aquestes coses. Un cop pentinada anem cap a la cuina, el Jordi ja hi és i el padrí Cirilo ha començat a donar-li l'esmorzar. Segur que acabarà molt més tard que jo, que menjo de pressa.
Padrí.
Si, si, ja ho sé, perquè la padrina em diu Tomàs. - I somriu mirant-se la padrina.
Si, perquè tu et dius Cirilo no?
És clar que me'n dic, però també em dic Tomàs, el meu primer cognom.
I de segon cognom? Com te dius?
Albalat. Em dic Cirilo Tomàs i Albalat.
Ah!
Mira, tot ve de quan estava a Barcelona. Te'n recordes que et vaig explicar que vaig estar en una botiga d'ultramarins? I que vaig haver de marxar perquè l'amo em matava de gana i em va pegar?
Si, me'n recordo.
Doncs, bé, jo havia fet un amic a Barcelona, un xiquet també de Castelló, que hi duia més temps que jo i que feia d'aprenent de barber. Quan li vaig explicar el que em passava em va dir que perquè no anava a treballar amb ell, que necessitaven aprenents.
És veritat! Tu saps tallar cabells!
Si, és clar, perquè sóc barber! Vaig anar a cal barber on estava aquell xiquet d'aprenent i em van dir que hi podia anar quan vulgués, aleshores vaig anar a cal burgés i els hi vaig dir que me n'anava. No els hi va fer gaire gràcia i em van dir de tot, però vaig agafar les coses i em vaig presentar a cal barber.
Aquest barber no era burgés?
És clar que l'era, els burgesos són els amos. Però li feia falta un altre aprenent i em va llogar.
I on dormies?
A la barberia, quan tancàvem, el meu amic i jo estiràvem les cadires de barber i dormíem allí.
I tampoc tenies casa?
No, filla, no tenia casa, casa només en tenien els rics i la gent gran, els xiquets aprenents vivíem una mica on podíem.
I tallaves cabells i de tot?
Ui! no, d'entrada no, perquè no en sabia. Primer vaig fer-me un tip d'escombrar cabells, portar cubells d'aigua, escalfar tovalloles, netejar-les de polls ...
De polls? Que teníeu gallines?
No, filla no! Els polls són unes bestioletes que se't fiquen entre els cabells i et piquen al cap.
Ah! jo tinc polls? - de sobte m'ha començat a picar el cap. La padrina m'agafa la mà i em diu que m'estigui quieta, que em despentinaré.
No, és clar que no, te'ls hauríem vist. De polls se'n tenien molts en aquell temps perquè no hi havia netedat com ara. Bé, vaig fer unes setmanes tot això, després també vaig aprendre a ensabonar barbes, després a afaitar i, al final, l'amo em va deixar tallar cabells.
I no et feia por de tallar-los malament?
És clar, però s'ha d'aprendre de tot.
I aquí no passaves gana?
No tanta, compràvem el menjar en una fonda amb el que ens donaven de propines i anàvem tirant. Van passar uns quants anys fins que un dia es va declarar la vaga.
La vaga? Què és la vaga padrí?
Doncs que la gent deixa de treballar i tot es para.
La gent pot deixar de treballar?
No, ara no, perquè hi aniria la policia i els farien treballar per força, però aleshores manaven els rojos i la gent, quan s'enfadava feia vaga.
Sento que la padrina Dolors remuga alguna cosa: “Ves ara si encara li parlarà de política a la xiqueta, només ens faltaria això.” Però el padrí no en fa cabal.
El cas és que com que la vaga durava molts dies ens van fer fora de la feina i com que no guanyàvem diners no vam poder seguir pagant l'habitació on dormíem, perquè aleshores ja teníem una habitació llogada l'altre xicot i jo. Bé, ens vam trobar al carrer, dormint en un banc de la Rambla, amb pocs diners, una presa de xocolata i el “mundo” al costat.
I dormies al carrer?
Si, fins que al meu company se li va ocórrer que tenia un amic que havia marxat de Barcelona i se n'havia anat a Lleida a buscar feina. Vam pensar que calia provar-ho, Barcelona era una ciutat perillosa, hi havia pistolers i no hi havia feina. No podíem fer res més.
Pistolers amb pistoles? Com la meva de jugar a vaquers?
Si, d'aquests, eren els anarquistes i dels altres també.
I com vau marxar de Barcelona?
Amb tren. Vam anar a l'estació i vam mirar els preus dels bitllets a Lleida. Teníem el just per pagar el viatge però no per facturar l'equipatge, així que vam facturar “a ports deguts” el bagul i nosaltres vam pujar al tren amb l'esperança de trobar feina a Lleida, perquè ja no ens quedaven diners ni per menjar.
Què són “ports deguts” padrí?
Doncs que tu envies l'equipatge i no pagues per ell fins que arriba al destí.
Però quan vau arribar no podíeu pagar, oi?
No, però confiàvem en què trobaríem feina i podríem anar a buscar-lo. Vaja! Ara truquen a la porta, deu ser el senyor Jesús que ve a cobrar el lloguer. Ja t'ho acabaré d'explicar un altre dia això.
