diumenge, 7 de setembre del 2008

Matí

A la casa de Lleida, al matí, no ens vestim fins tard. Avui també m'he llevat tard perquè després de les hores amb mal de cames he quedat molt cansada. Quan ens llevem ens posen la bata d'estar per casa, que no és la mateixa que la d'estar malalt per quan ve el metge o fa fred i estàs constipat. La bata d'estar per casa és prima i es pot embrutar, perquè esmorzem amb ella i tot. La padrina Dolors tampoc es vesteix i el padrí Cirilo porta una bata blava al damunt dels pantalons i la samarreta imperi. Em fa riure que en diguin samarreta imperi d'una samarreta tan lletja, al meu llibre dels “Viajes de Marco Polo” parlen de l'imperi de Genghis Kan i ningú porta aquestes samarretes. Potser són samarretes d'un altre imperi, ves a saber ...

Tampoc ens pentinem, la padrina Dolors porta un mocador al cap i jo dormo amb les trenes fetes. Tot sembla molt lent a aquella hora. Mentre el padrí Cirilo ens fa riure fent-nos rentar com ell, obrint l'aixeta i agafant l'aigua amb les dues mans i tirant-se-la a la cara i fent “brrrrrrrrrrrrr”, la padrina Dolors ens prepara la llet i les galetes i el meu xarop. A fora no se senten sorolls perquè la gent feineja per dins de casa. A més ja no és temps de les feines del tros, perquè ja s'ha fet la collita del blat i les grans màquines recollidores ja estan desades. Fan molta por quan les treuen les màquines “cosetxadores” que en diuen, són màquines americanes, n'hi diuen "jondir", molt grosses, de color verd, i les veus passar amb el pagès a dalt de tot, ben petitet.

Mentre el padrí Cirilo s'asseu al costat del Jordi per fer-lo esmorzar, perquè el Jordi mai menja i sempre m'està demanant que em mengi tot el seu, vaig mirant les coses de l'habitació. M'agrada fer-ho cada matí, perquè hi ha coses molt diferents de casa. A la paret del davant meu hi ha un rellotge antic que té un àliga al damunt de tot amb les ales obertes com un grifó que hi ha en el meu llibre. Un grifó que es veu que no és una aixeta en castellà, em va explicar el pare, que és una bèstia de mentida que els antics es pensaven que existia. També hi ha un quadre amb tot de fotografies de padrins i oncles i ties i nens vestits estranys. Cada dia m'hi poso al davant i li demano a la padrina Dolors que m'expliqui qui són. Ara ja sé com era la padrina Magdalena per què la veig en una fotografia amb un vestit fins els peus. Diuen que vaig néixer a poc de morir ella, ho diuen com si fos una cosa molt trista, com si els hi sabés greu. Es va morir amb noranta-vuit anys, a mi em sembla que ja era molt vella.

M'agrada molt la fotografia del casament dels padrins. La padrina Dolors portava un vestit de seda negra, una pinta i una mantellina. Un dia me les va ensenyar, de la pinta ella en diu “peineta”, és de carei, que és de closca de tortuga. Era una pinta d'un color de mel molt bonica, i feia uns dibuixos recaragolats i em vaig passar força estona passant-hi el dit seguint el dibuix. La mantellina no me la va deixar tocar que era molt delicada. A mi m'hagués agradat posar-me-la i jugar a ser una gran senyora, amb les sabates de taló de la mare i la bossa de mà, però no me la deixa de cap manera. La mare sempre em deixa les seves coses per jugar però la padrina Dolors no me'n deixa gaires, sempre guarda coses en capses dins els armaris, perquè diu que són coses delicades i cares i que ja les tindré quan m'hagi de casar.

Al menjador també hi ha una cosa que em fa molta por i a tothom li fa riure molt que em faci por. Al damunt de la calaixera els padrins hi tenen un selló amb el cap del Charlot. Aquest càntir, perquè a Lleida en diem “sillons” als càntirs, sembla un cap tallat del Charlot amb uns ulls que et mira i aquell bigoti. No entenc com la padrina Dolors que és tan seriosa té un cap tallat al damunt de la calaixera, és clar que no és la sala, que només és el menjador però se'm fa molt estrany, a més m'espanta molt.

Quan hem esmorzat veig que la padrina Dolors agafa la pinta i ja tremolo. Anem cap a la galeria a pentinar-me. La galeria dóna al darrera de la casa, hi ha uns grans finestrals i ara s'hi està molt bé, perquè el sol s'alça per l'altra banda. Se senten els pardalets com fan piu piu i com comença a feinejar el Manuel a la fusteria. Els del forn de pa ja han plegat, ara ja només hi ha moviment a la botiga i els homes són a dormir. La padrina s'asseu i em fa estar dreta al davant d'ella mentre em desfà les trenes. Aquesta és la meva tortura diària, perquè tinc el cabell fi i se m'enreda molt i pentinar-me és molt pesat. Quan hagi passat això i ja tingui les trenes refetes podrem anar a jugar amb el Jordi a les escales del celler, o a mirar tebeos a la tribuna, sota la taula de marbre, després el padrí Cirilo ens farà lliçó.