dissabte, 30 d’agost del 2008

Berenar

A mi m'agrada molt anar a menjar el berenar a la porta de cal Franciscot. És una porta molt gran, de fusta i té uns forats força grossos per poder passar-hi una mà. A l'altra banda hi ha un pati on el Franciscot hi té garrins, així, quan la padrina Dolors no mira, o ho fa veure, els hi donem trossets de pa als garrinets i nosaltres ens mengem la xocolata, llepant-nos les mans, perquè amb la calor es desfà tota.

A l'hora de berenar el món es desvetlla. Primer sortim nosaltres de casa, per anar a la porta del Franciscot a menjar el pa amb xocolata, mentre la padrina Dolors s'asseu al caixabanc de l'entrada i el padrí Cirilo feineja pel pati del darrera o arregla alguna cosa. Jo estic asseguda a terra, al costat de la porta i a l'altra banda un garrinet molt bonic no es mou del meu costat. Mon germà està investigant, crec que ha trobat un formiguer i això sempre l'ha interessat molt. Veig la padrina Dolors que surt de casa “a caminar una mica” que diu ella. Caminar per la padrina Dolors és arribar fins a la cantonada, mirar una estona amunt i avall amb les mans als malucs i tornar a casa a seure al caixabanc amb cara d'esgotada.

Em sembla que els padrins són vells perquè duen bastó i no caminen gaire. A més la padrina Dolors té els cabells tot blancs i el padrí Cirilo no té cabells però té un bigoti, un mostatxo diu ell, tot blanc també. El garrinet fa un ruflet i, com que no li faig cas, se'n va amb la seva colla. Ara m'interessa més el que ha trobat en Jordi. Em diu: - Tata, vine, porta el pa. M'arrossego fins on es ell i veig que ha trobat un formiguer preciós. Les formigues fan filera al costat de les frontisses de la gran porta de fusta. Són unes formigues molt grosses, lluents. En Jordi sempre té “idees” i em pren el pa de les mans i el comença a esmicolar i a posar-lo ací i allà del formiguer: - A veure que fan.

Les formigues ensumen el pa i fan festa, comencen a venir-ne més perquè els trossos són molt grossos i no els poden moure. - Tu creus que si se'l mingen es posaran grosses com un gat, Tata? Tu ho creus?. No ho sé, el meu germà sempre es pensa que com que sóc més gran ho sé tot i a vegades es passa l'estona dient: - Va que si Tata? Va que si? I jo li dic que si perquè calli. - I si els hi tirem aigua?. Corro fins a casa i agafo un biberó que tinc d'una canastreta que alguna tieta m'ha regalat. Li demano a la padrina Dolors si el puc omplir i em diu que no, que em mullaré. - Padrinaaa ... Faig el ploricó i em diu que el padrí Cirilo és a dalt que me l'ompli ell. Corro escales amunt mentre sento a la padrina Dolors dient que anant així només faré que prendre mal i li demano al padrí Cirilo si em pot omplir el biberó d'aigua. - I per a què la vols? - Per aufegar fornigues. - Ah! - Diu, i omple el biberonet, deu pensar que no n'ofegarem pas gaires. Corro fins a la porta del rebedor i freno, per no haver de sentir la padrina que em critica per anar “com un cavallot” i quan surto de casa torno a córrer. Travesso el carrer sense ni mirar, tampoc passen cotxes, i li dono el biberó a en Jordi. Ell és el que té més voluntat en aquests afers, jo sóc molt covarda.

En plena operació “a veure quantes fornigues s'aufeguen” apareix el Fernando: - què feu?- El Fernando és un nen que viu en una casa prop de la nostra, però ell hi viu tot l'any, no com nosaltres que vivim a Barcelona i venim als estius. - Aufeguem fornigues – li dic sense ni tan sols mirar-lo, concentrats com estem en la nostra operació guerrera. - Nem a jugar?- El meu germà em mira, no ens agrada gaire jugar amb el Fernando perquè és un nen molt manaire i sempre cau i la seva àvia aleshores el crida des del balcó perquè no jugui amb nosaltres “que el fem caure” i ell plora i es posa a cridar “Mamè! Mamè!” perquè no sap dir mare normal com diem nosaltres, vol dir mamà perquè la seua mare té molts fums, que no sé que és però és el que deia l'altre dia la padrina Dolors a la Tereseta, però com que ho diu amb l'accent del poble li surt aquesta cosa tan estranya. - No que hem d'anar a rosari amb la Tereseta.- I veiem com se'n va a ca la Rut a veure si hi és per poder jugar i pel camí cau tot sol i ens posem a riure en Jordi i jo.