dimarts, 12 de maig de 2009

La raboseta i el llopet


Hi havia una vegada una raboseta que passava molta gana. Anava pel bosc a vore si trobava alguna cosa per robar i va pensar que lo millor seria apropar-se al poble. En aquestes que veu venir lo llopet que eixia del poble i portava alguna cosa a la boca i se li plantà al mig del camí.


Lo llopet anava corrent i mirant enrere i per això no s'adonà de la raboseta fins que la va tenir al davant. Frenà en sec i serrà les dents. Tots els llopets saben que les rabosetes són molt vives i que cal anar-hi amb molt de compte.


La raboseta va vore que el que portava a la boca el llopet era un formatget i va rumiar en com li podria prendre, perquè la gana li estava fent un forat a l'estómac. Va tenir una pensada:


  • Xe Llopet, bona nit - li va dir tota melosa.


Lo llopet va fer un gest amb el cap, no volia parlar per què no li caigués lo formatget.


  • Te veig molt nerviós, no hauràs pas robat aquest formatget?


Lo llopet va fer que no amb el cap i no el va deixar caure. La raboseta veia que així no se'n sortiria pas. I va continuar parlant amb lo llopet, caminant al seu costat, com aquell qui no vol la cosa. Va parlar de la nit, dels arbres, dels parents, fins que lo llopet es va distreure i aleshores ella li preguntà:


  • Xe llopet, i tu d'on ets?


Lo llopet, que ja no pensava gens en lo formatget, va obrir la boca i va dir:


  • D'Albocàsser - Així, obrint molt la boca a les “a”, i li va caure lo formatget.


Aleshores la raboseta aprofità i li prengué lo formatget. Lo llopet es va enfadar molt i, com que volia recuperar-lo, va pensar que li faria el mateix a la raboseta. Li va preguntar:


  • Xe raboseta, i tu d'on ets?


La raboseta amb una lluïssor als ulls, va serrar més fort les dents i va dir:


  • De Tirrig.


I se'n va anar amb lo formatget a la boca a menjar-se'l al seu cau.


I conte contat, conte acabat.


En record de lo pare de ma mare, lo meu padrí, Cirilo Tomàs i Albalat, fill d'Albocàsser (Baix Mestrat) i afillat a Almacelles (Segrià) i a Esparreguera (Baix Llobregat).


Xe Cirilo, fa vint-i-set anys i encara et trobe a faltar.

3 comentaris:

Ego vigil ha dit...

Un conte dels d'abans. ¡Quins records! Sens dubte, entendridor.

Anònim ha dit...

l meu avi, que és d'Onda, me l'explicava iqual però en lloc del llop em parlava d'un corb. Jo tenia 2 anys! M'ha agradat molt veure el conte aquí i sobetot veure'l amb les mateixes paraules i "accent" que el del meu avi.

Clidice ha dit...

Hola Ego i hola Anònim. Sé que probablement la versió "canònica" sigui amb un corb, però el padrí tenia tota una rastallera de contes amb el llop i la rabosa i imagino que va forçar una "adaptació" per a aquest :)