Arribada a Barcelona

• Padrí.
• Mana'm.
• Què fas?
• Llegeixo.
• I que llegeixes?
• Un llibre.
• Ah!

Torno a mirar-me la nina i el vestit. És, per a mi, un problema insoluble. Abans tenia una nina vestida i ara tinc una nina despullada. He pogut desvestir-la però no la puc tornar a vestir. La roba es resisteix a tornar on li correspon.

• Padrí.
• Mana'm.
• És un llibre de contes?
• No.
• I de què és?
• A veure, que et passa? Que sents el temps?
• No, però no puc vestir a la nina.
• Porta, a veure si puc jo.
• Gràcies padrí.
• De res xiqueta.

Ara és el padrí que intenta una feina que les meves mans no han pogut assolir. Ell hi té molta traça amb les mans, sempre està fent coses, o llegint, o estudiant, o fent gimnàstica.

• Padrí.
• Mana'm.
• Tu no ets català oi?
• I qui ho diu que no ho siga? És clar que sóc català!
• Però tu no ets de Catalunya i parles diferent.
• A veure, jo sóc d'Albocàsser, al Baix Maestrat, a Castelló de la Plana d'acord i parlo català perquè sóc català.
• Però l'oncle em va dir que eres valencià.
• Valencians ho són els de València i jo no sóc de València. Nosaltres som de Castelló i els castellonencs no som valencians.
• Ah!

No sé pas si se'n sortirà de ficar-li aquests pantalonets a la nina que té unes cames molt rectes de plàstic dur.

• I Castelló de la Plana és lluny?
• Si, molt lluny.
• I com vas venir tu?

El padrí Cirilo deixa la nina a la taula del costat de la seva butaca i em pren en braços i m'enfila a la seva falda.

• A veure, això és llarg, vols que t'expliqui com vaig venir?
• Si, padrí explica-m'ho.
• Mira jo vaig néixer al segle passat, al segle XIX.
• Però això fa cent anys o més!
• No dona no, en fa uns setanta-dos, vaig néixer just quan s'acabava, el 1898.
• Ah! I vas néixer a Castelló de la Plana?
• No, a Castelló no, a un poble que es diu Albocàsser, prop de Sant Mateu i de Tirig.
• Ah! i el teu pare i la teva mare són a Albocàsser?
• No, ells són morts dona. Jo vaig néixer allí i hi vaig viure fins als dotze anys.
• I on vau anar després?
• Només jo, quan vaig fer els dotze anys la mare em va preparar el “mundo” i vaig marxar de casa.
• Què és el “mundo” padrí?
• El “mundo” és un bagul que es duia abans, amb tota la roba i les coses que et calien.
• I perquè vas marxar de casa? No t'estimaven?
• I ca dona! És clar que em volien, però hi havia molta misèria. Jo era el gran i havia d'anar pel món a guanyar diners per a poder ajudar a la família. I si a sobre no hi menjava era una boca menys.
• Però, on vas anar?
• Doncs, amb el pare, vam anar amb carro fins a Benicarló i allí vam agafar una barca que ens va portar a Barcelona.
• I perquè no venies en cotxe?
• Perquè aleshores no n'hi havia de cotxes, només hi havia cavalls i carros i barques. Un cop vam ser a Barcelona el pare em va deixar a casa d'un marxant d'ultramarins.
• Què són ultramarins padrí?
• Una botiga de menjar.
• Com la de la mare?
• Si, com la de ta mare.
• I t'hi va deixar així, com qui deixa una nina a terra?
• Bé, un parent em va recomanar al burgés i el pare m'hi va portar perquè hi fes d'aprenent.
• Què és un burgés padri?
• Doncs un burgés és l'amo de la botiga.
• La mare és un burgés?
• No filla no, ta mare no és un burgés, serà una burgesa si tu vols.
• Ah! i el teu pare es va quedar amb tu?
• No, el pare quan va fer el tracte amb el burgés, amb l'amo, em va dir que fes bondat i se'n va tornar a la barca per tornar a casa.
• I et vas quedar sol?
• Si, em vaig quedar sol i amb dotze anys a una botiga de la Rambla de Barcelona.
• Em sembla que ploraré padrí.
• No dona no! Que d'això fa molts anys i ara ja no estic sol!
• Però fa molta llàstima un nen sol.
• Bé, aleshores no era un nen ja, tenia dotze anys, era el fill gran, i havia d'ajudar, això era bo per la família.
• Ah! I on vivies?
• A la botiga, em van posar una màrfega sota el taulell. Quan tancàvem a la nit, havia d'endreçar la botiga, netejar-la, i aleshores la dona del burgés ...
• La burgesa?
• Si, la burgesa, em donava un plat de menjar, me'l menjava assegut a l'escala, i me n'anava a dormir a sota el taulell.
• Padrí, em fa molta llàstima aquest nen.
• Doncs ho deixarem aquí, un altre dia te n'explicaré més, així, quan siguis gran, podràs escriure un llibre de la meva vida.
• Si padrí, l'escriuré.
• Bona xiqueta! Au, vinga, acabem de posar-li el vestit a la nina.
• Si, padrí. Espera que et faré un petó.

Retorn

L'estiu ja s'acaba i ja ens queden pocs dies al poble. Ho sé perquè veig que el padrí Cirilo i la padrina Dolors comencen a empaquetar coses. La casa comença a semblar un magatzem, caixes de camises i sabates, apilades fent una piràmide i lligades amb cordills, coixineres plenes de roba, maletes obertes al damunt de dues cadires ... quan el pare vegi tot això es ferirà, sempre s'ha de passar dues hores abans no ho encabeix al maleter del cotxe i acabem portant una caixa de fruita a la falda, alguna coixinera plena de roba sota els peus i ves a saber que més entaforat per totes bandes.

Aquests dies el padrí Cirilo es veu més sovint amb l'Alfredo, l'encarregat de les finques, perquè ara només vénen un cop l'any i tot s'ha de deixar ben clar i endreçat. La padrina Dolors encomana una coca al forn del costat de casa, és una coca enorme que dura molts dies. També s'enfunden mobles perquè no s'omplin de pols i cal que tot quedi ben tancat, persianes, portes i finestrons. Nosaltres, com que fem més nosa que goig, passem més estones fora de casa, jugant al carrer. Aprofitem que els padrins no estan tan a l'aguait per a fer alguna escapada als carrers més llunyans, fins i tot baixant de la vorera, això si, mirant a banda i banda per si passa algun cotxe.

Quan ens allunyem del centre hi trobem altres nens, alguns castellans que no entenem massa quan parlen, però que ens ensenyen jocs nous amb boles i jocs de fer punteria amb bassetges. Si la padrina Dolors sabés que ens fem amb ells s'enfadaria molt, perquè diu que no en podem aprendre res de bo, que les boles te les pots empassar i amb una bassetja pots trencar un vidre o buidar un ull a algú, però a nosaltres ens sembla que pot ser divertit això de fer punteria, sobretot a en Jordi, que ho troba genial i crec que fa conxorxa amb el padrí Cirilo perquè n'hi fabriqui una.

Finalment arriben els pares, és d'hora al matí, però no marxarem fins al vespre, quan baixi la calor. La mare va a comprar, avui farà el menjar ella, què bé! Nosaltres l'acompanyem a la botiga, ens sentim molt orgullosos de la nostra mare, tan guapa, tan ben vestida i tan ben maquillada i amb la nostra germaneta a la panxa. D'això ens ha dit que no en parléssim a la botiga, que la gent no entendria que nosaltres ho sabéssim i que és millor no dir-ne res. Quan la mare diu: “Això no ho feu”, ja sabem el que ens toca. És com quan anem de visita, sempre ens diu les coses que podem fer i les que no: “No parleu si no us pregunten, si teniu pipí m'ho dieu fluixet a l'orella i marxarem, que no es pot anar al lavabo de les altres cases, que és fer el xafarder, si us ofereixen berenar dieu que no, que gràcies però que no teniu gana i, sobretot si m'heu de dir alguna cosa feu-me un senyal, quan pugui ja us atendré, no interrompeu els grans quan parlen.” Nosaltres sempre fem bondat, encara que a vegades costa una mica, sobretot si t'ofereixen galetes o una taronjada, o si tens pipí.

Després de dinar farem tots la migdiada, jugarem a pujar muntanyes a la panxa del pare que ens farà moltes pessigolles. Podrem caminar pel damunt del llit, fer capbussetes, saltar i caure d'esquena. Això si, sense fer massa xivarri perquè no ho senti la padrina Dolors, però com què estarem amb el pare no passarà res. Després de la migdiada haurem d'anar a fer visites per acomiadar-nos, ens faran estimar les senyores, i ens donaran pastes per berenar, ja veurem que ens diu la mare, mentre el pare renega ficant l'equipatge al maleter del cotxe.

A la fi pugem al cotxe, el pare i el padrí Cirilo al seient del davant del mil cinc-cents, amb el pare i el Jordi al mig i una caixa de peres llimoneres, al darrera la padrina Dolors, la mare i jo, amb els peus al damunt d'una coixinera plena de llençols, a la falda de la mare una caixa de préssics i tres melons entremig dels peus, la padrina Dolors porta la coca a la falda i jo al Tato. Les Teresetes i la Manuela del fuster ens fan adéu i nosaltres els hi ho diem perquè no ens podem moure massa, i marxem del poble cap a casa. Ja s'ha acabat una part de les vacances d'estiu, la mare m'ha dit que ara aniré jo sola a casa del padrí Isidro i la iaia Antònia uns dies, però que tornaré aviat perquè he de començar a l'escola i ens hem de mirar l'uniforme.

Despertar

Sento com em puja una glopada de vòmit però l'aguanto, no vull vomitar dins l'habitació. Obro els ulls i la mica de llum del matí que m'arriba em fa una punxada molt forta. Torno a tancar-los i aleshores veig petites estrelles dins el cap, puntets de llum que dansen al davant dels ulls tancats. Tot fa molta més olor que sempre, jo mateixa en faig massa. Les olors se'm filtren nas amunt i em regiren l'estómac, torna a venir la glopada i torno a fer força per no vomitar. Un martell em pica el cap, al damunt de l'ull esquerre, sense parar, em fa plorar i crido la padrina Dolors. Just quan he acabat de cridar-la no puc més i perboco l'ànima per la boca, com una font, amb unes arcades doloroses, sembla que no pugui parar mai més.

Han vingut tots dos alhora, el padrí Cirilo i la padrina Dolors, que gairebé no es deixaven passar l'un a l'altre a la porta. No s'han dit gran cosa, la padrina només ha exclamat: “Ai! Déu meu!” i ha sortit de pressa a buscar la baieta i la galleda. El padrí ha intentat arribar fins al meu costat, per tal de calmar-me els plors i els vòmits i intentar assossegar-me. M'ha eixugat amb el seu mocador, m'ha mocat, ha estirat la roba de llit que, per sort, no havia rebut i m'ha preguntat que em passava: “el cap, padrí, em fa mal el cap, tot fa pudor, hi ha llumetes.” M'ha dit que m'adormís, que dormint se'm passaria, que tanqués els ulls i m'estés molt quieta i ho he fet.

Mentrestant sento com la padrina Dolors i el padrí Cirilo netegen l'habitació.

- Crec que ha tingut “allò”, igual que sa mare, i que tu- Sento que li diu el padrí a la padrina.

- Així estem ben arreglats, pobra criatura, només li faltava això, no en té prou amb les cames? - Diu la padrina.

Després m'he adormit. Quan m'he despertat la padrina Dolors era prop meu, asseguda en una cadira de la sala, cosint. Sé que han anat venint tot el dia, el padrí Cirilo i ella a veure com estava, perquè m'anava despertant de tant en tant, però les llumetes i les pudors no se n'anaven i em tornava a adormir. M'he llevat i la padrina Dolors m'ha posat la bata, hem baixat al menjador i m'ha demanat què em venia de gust. M''ha preparat una mica de sopa que m'he pres amb precaució, per por a tornar a vomitar, però sembla que ja havia passat. El Jordi em diu que tinc pigues vermelles a la cara, el padrí li explica que són pigues del fetge, que quan es vomita surten, de l'esforç, què he vomitat perquè he tingut una migranya. Tinc el cap ple de boira i me'n torno al llit, em sembla que em cal dormir més hores, fins demà al matí.

El premi

Avui com que hem fet molta bondat i m'he anat a confessar amb mossèn Molet, després de berenar el padrí Cirilo ens ha donat un duro a cadascun, al Jordi i a mi, perquè ens compréssim un polo. La padrina Dolors no ho vol gaire que mengem gelats perquè diu que així agafem mal de coll, però la padrina Dolors ens faria dur bufanda al mig de l'estiu si pogués.

Per anar a comprar el polo hem de baixar a la carretera, bé no cal ni baixar de la vorera, perquè és al carrer de sota el de casa, però per la carretera hi passen més cotxes. Potser n'hi passen fins a vint al dia o més. El padrí Cirilo ens fa agafar-nos de la mà i ens fa prometre que no baixarem de la vorera per res del món, i en Jordi i jo, agafats de la mà i amb un duro a l'altra cadascun, emprenem el viatge cap a la botiga on vénen gelats.

Podríem haver anat a la bodega de cal manyo, que és com una mena de parent, em sembla que és germà de la tieta Rosalia, la dona del tiet Màrius, però hauríem de travessar el carrer i això voldria dir que ens acompanyessin i no ho volem. El volem comprar nosaltres el polo.

Quan tombem la cantonada ja veiem la carretera i també que hi ha algun cotxe aparcat a cada banda. Un cop arribats a baix, perquè fa una mica de baixada, veiem com passa un cotxe negre, a tota velocitat. S'assembla una mica al mil cinc-cents del pare, potser ho és i tot un mil cinc-cents. A en Jordi i a mi ens agrada molt el cotxe del pare, perquè anem al seient del davant, estirats, i el pare ens deixa portar el volant.

Tot mirant els cotxes una mica més i se'ns passa la botiga. És una botiga de queviures on hi ha una nevera amb un cartell de gelats. Hi ha la venedora, una senyora a qui no conec, però ella si que sap qui som, perquè quan hem entrat li ha dit a una altra senyora que estava comprant: “té, mete'ls, els de Barcelona”. Nosaltres hem dit “bones tardes” perquè ens han ensenyat que quan s'entra s'ha de saludar, la mare diu que quan entres en un lloc i no saludes ets pitjor que un gos, i les dues dones ens han contestat i s'han quedat mirant-nos, com si haguéssim de fer alguna cosa.

• I què voleu canalla?

• Un polo.

• Un polo pels dos o un polo cadascun?

• Un per cada ú – dic jo ensenyant el duro i fent-li ensenyar el seu a en Jordi.

• I de què voleu el polo?

• De taronja.

• Tots dos?

• Si, sinyora, tots dos.

• Vatros sou la canalla de ca'l Cirilo no?

• Si sinyora.

• Els de Barcelona oi?

• Si sinyora.

• I parleu de Barcelona? A veure, digueu alguna cosa en barceloní.

En Jordi i jo ens mirem, no sabem si sabem res en barceloní, tota la nostra família parla de Lleida i no anem a col·legi encara.

• Hola – dic intentant posar-hi tot l'accent barceloní que se m'acut.

• Ho veus? Ja en parleu d'estrany ja els barcelonins.

En aquestes ja ens ha donat el polo i nosaltres li hem donat el duro. Marxem corrent perquè si ens encantem abans no l'hàgim pogut pelar ja se'ns haurà desfet amb la calor.

Confessió

• Ave Maria Purissima.

• Sin pecado concebida

• Hola mossèn Molet, vinc a confessar-me.

• No ho has de dir així, Montserrat, has de dir “me confieso padre porque he pecado”.

• Ah! vaja! Perdó: ma confiessu padre porque he pacadu.

• I quin pecat has fet tu filleta, si ets massa petita per a confessar-te.

• Doncs, bé, no ho sé ... li he pegat al Jordi, al meu germà i li he dit tonto al Tato.

• Al Tato? I qui és el Tato?

• Aquest mossèn, el meu nino.

Mossèn Molet es molt bona persona però a vegades li passa com a tots els grans que no veuen el més evident. El Tato és el meu nino de tota la vida, me'l van regalar quan tenia un any i era més gran que jo mateixa i l'arrossego amunt i avall tot el dia. Com pot no saber ningú qui és el Tato? Si ho sap tothom! El Tato és el nino de la Montserrat, la nena de la Montserrat de cal Cirilo.

No sé si mossèn Molet estarà gaire content de que l'hagi vingut a despertar de la migdiada, perquè quan he arribat pesava figues dins el confessionari. Però la padrina Dolors m'havia donat permís per venir a confessar i jo l'he aprofitat. M'agrada l'església, potser sigui només perquè s'hi està més fresc que enlloc i si t'estires a terra encara més, o perquè quan camines els passos ressonen: “clap clap clap” i si corres és igual que si alguna altra xiqueta corregués al teu darrera. Potser és per l'olor de l'aigua beneïda, o la de la cera dels altars, o l'olor una mica mústia dels lliris, el cas és que m'agrada força l'església.

Bé, del tot del tot no, perquè al retaule de l'altar hi ha un Sant Sebastià que em fa molta por mirar-lo, sempre que miro les imatges aquesta la passo de pressa, amb tot aquell munt de fletxes clavades al cos, fa angúnia, em sembla terriblement cruel que et matin així i també se'm fa molt estrany que algú vulgui morir d'aquesta manera. Quan m'expliquen les històries dels màrtirs penso que jo no en podria ser mai de màrtir, perquè no m'agrada que em facin mal. Veus? Ara m'hauré de confessar per haver pensat això, que és un mal pensament.

• He tingut mals pensaments, mossèn Molet.

• Mals pensaments, filleta? Quins mals pensaments pots tenir tu, criatura?

• Doncs que penso que no m'agradaria ser màrtir, que no m'agrada que em facin mal.

• I fas bé, no t'ha d'agradar ser màrtir, no estaria bé que t'agradés.

• Però aleshores si no vull ser com Sant Sebastià, és que no aniré al cel?

• I ca filla! I és clar que hi aniràs perquè seràs una bona cristiana i catòlica! Però no cal que t'agradi que et facin mal.

• Uf! quin descans! Perquè tenia molta por d'haver de prendre mal.

Mossèn Molet és un bon home, ara ja ho sé. Potser ell també té por de veure tants sants plens de traus i ferides terribles. Perquè això és el que a mi no m'agrada de l'església, les imatges aquestes amb tanta sang i fetge. Ni les verges amb cors sagnants ni res de tot això. En canvi m'agraden els nensjesusets, són tan rodanxons i bonics, i semblen contents.

• Saps resar l'Ave Maria?

• Si, mossèn.

• Doncs, apa, resa dues Avemaries i ja te'n pots anar cap a casa, i vigila quan travessis el carrer, no baixos de l'acera sense mirar si venen cotxes. Ego te absolvo in no...

Els pares

Avui, després de la migdiada, han arribat el pare i la mare. Sembla que els ha telefonat el padrí Cirilo des de la casa d'algú per a explicar-los-hi el que em va passar anit amb les cames. Encara que ja no me'n fan de mal estic contenta que hagin vingut. La mare em mira preocupada, perquè això em passa cada vegada més sovint i el metge diu que és del creixement o reuma infantil. Com que ja han vingut ara se senten més tranquils, patien pels padrins tan grans i tots sols amb nosaltres, però aquí sempre hi ha veïns que estan al cas. La mare ha aprofitat per anar a visitar a la gent del poble i l'hem acompanyada així hem estat en cases diferents i hem anat a carrers molt lluny.

Després a casa he sentit com la mare i la padrina parlaven i després la mare ens ha dit al Jordi i a mi que tenien notícies, que tindríem una germaneta. Jo no ho he acabat d'entendre massa, on era? Quan la tindríem? Perquè no la teníem ara? Perquè ens havíem d'esperar? La mare ens ha explicat que primer s'havia de fer, que la tenia a la panxa però que encara era massa petita per sortir. Jo m'he quedat ben parada, com hi pot ser una persona dins la panxa d'una altra? A més, dins la panxa no hi ha aire, menjar si, perquè es deu menjar les coses que es menja la mare, però com respira? La mare ens explica que encara no li cal respirar que ja ho farà quan surti i fa que ens posem el Jordi i jo al costat d'ella amb l'orella enganxada a la seva panxa a veure si sentim la germaneta. Ens hem endut un bon ensurt, perquè quan ho hem fet hem sentit que algú feia: “güeee”, com si fos un nen petit, però aleshores me n'he adonat que era la mare que feia broma, però ha estat bé posar-li la galta a la panxa de la mare i pensar que a l'altra banda hi ha la meva germana Núria, perquè la mare diu que es dirà Núria. Aleshores s'han posat a discutir amb el pare, perquè ell diu que la mare no ho sap si serà nen o nena i que amb tanta insistència en què serà una nena si surt un nen no se l'estimarà, però la mare diu que si que se l'estimarà si és un nen, però que no cal patir, que serà una nena, que ella vol tres fills que es diguin Montserrat, Jordi i Núria i que serà així. Si ho diu la mare deu ser que es pot fer, ella sempre fa el que vol.

Amb la mare tot és molt divertit perquè juguem molt. Ella treballa fora de casa, a la botiga, i a nosaltres ens cuiden el padrí Cirilo i la padrina Dolors, però les estones que es a casa la mare sempre juga amb nosaltres. Al pare el veiem menys, perquè treballa a Barcelona i a casa hi té un despatx també, encara que li agrada molt que anem d'excursió i aleshores, dins del cotxe, ens passem l'estona cantant cançons que ens ensenya, de muntanyes i barbabums de l'Etiòpia. Ara que ja ens han vist diuen que marxaran després de sopar. El Jordi i jo marranegem perquè no volem que marxin, o si de cas volem marxar amb ells a casa, però ens diuen que no, que encara ens hem de quedar uns dies al poble i que ja vindran la setmana que ve.

Ens quedem una mica tristos perquè ara que sabem que tindrem una germaneta volem estar al costat de la mare, per si surt i no hi som per veure-la. Però la mare diu que no sortirà fins després de les vacances i molts dies després, o sigui que no cal que patim, que no ens ho perdrem. De tota manera no els deixem marxar fins que no ens han explicat tots els contes i fet tots els petons que portessin a la boca. Quan ens hem adormit han marxat, m'ho va explicar la padrina Dolors l'endemà al matí. Bufa! Me n'he descuidat de dir-li a la mare la dolenteria que vam fer a l'església amb les campanes! Això no serà dir una mentida, oi? Me n'he descuidat de veritat.

Matí

A la casa de Lleida, al matí, no ens vestim fins tard. Avui també m'he llevat tard perquè després de les hores amb mal de cames he quedat molt cansada. Quan ens llevem ens posen la bata d'estar per casa, que no és la mateixa que la d'estar malalt per quan ve el metge o fa fred i estàs constipat. La bata d'estar per casa és prima i es pot embrutar, perquè esmorzem amb ella i tot. La padrina Dolors tampoc es vesteix i el padrí Cirilo porta una bata blava al damunt dels pantalons i la samarreta imperi. Em fa riure que en diguin samarreta imperi d'una samarreta tan lletja, al meu llibre dels “Viajes de Marco Polo” parlen de l'imperi de Genghis Kan i ningú porta aquestes samarretes. Potser són samarretes d'un altre imperi, ves a saber ...

Tampoc ens pentinem, la padrina Dolors porta un mocador al cap i jo dormo amb les trenes fetes. Tot sembla molt lent a aquella hora. Mentre el padrí Cirilo ens fa riure fent-nos rentar com ell, obrint l'aixeta i agafant l'aigua amb les dues mans i tirant-se-la a la cara i fent “brrrrrrrrrrrrr”, la padrina Dolors ens prepara la llet i les galetes i el meu xarop. A fora no se senten sorolls perquè la gent feineja per dins de casa. A més ja no és temps de les feines del tros, perquè ja s'ha fet la collita del blat i les grans màquines recollidores ja estan desades. Fan molta por quan les treuen les màquines “cosetxadores” que en diuen, són màquines americanes, n'hi diuen "jondir", molt grosses, de color verd, i les veus passar amb el pagès a dalt de tot, ben petitet.

Mentre el padrí Cirilo s'asseu al costat del Jordi per fer-lo esmorzar, perquè el Jordi mai menja i sempre m'està demanant que em mengi tot el seu, vaig mirant les coses de l'habitació. M'agrada fer-ho cada matí, perquè hi ha coses molt diferents de casa. A la paret del davant meu hi ha un rellotge antic que té un àliga al damunt de tot amb les ales obertes com un grifó que hi ha en el meu llibre. Un grifó que es veu que no és una aixeta en castellà, em va explicar el pare, que és una bèstia de mentida que els antics es pensaven que existia. També hi ha un quadre amb tot de fotografies de padrins i oncles i ties i nens vestits estranys. Cada dia m'hi poso al davant i li demano a la padrina Dolors que m'expliqui qui són. Ara ja sé com era la padrina Magdalena per què la veig en una fotografia amb un vestit fins els peus. Diuen que vaig néixer a poc de morir ella, ho diuen com si fos una cosa molt trista, com si els hi sabés greu. Es va morir amb noranta-vuit anys, a mi em sembla que ja era molt vella.

M'agrada molt la fotografia del casament dels padrins. La padrina Dolors portava un vestit de seda negra, una pinta i una mantellina. Un dia me les va ensenyar, de la pinta ella en diu “peineta”, és de carei, que és de closca de tortuga. Era una pinta d'un color de mel molt bonica, i feia uns dibuixos recaragolats i em vaig passar força estona passant-hi el dit seguint el dibuix. La mantellina no me la va deixar tocar que era molt delicada. A mi m'hagués agradat posar-me-la i jugar a ser una gran senyora, amb les sabates de taló de la mare i la bossa de mà, però no me la deixa de cap manera. La mare sempre em deixa les seves coses per jugar però la padrina Dolors no me'n deixa gaires, sempre guarda coses en capses dins els armaris, perquè diu que són coses delicades i cares i que ja les tindré quan m'hagi de casar.

Al menjador també hi ha una cosa que em fa molta por i a tothom li fa riure molt que em faci por. Al damunt de la calaixera els padrins hi tenen un selló amb el cap del Charlot. Aquest càntir, perquè a Lleida en diem “sillons” als càntirs, sembla un cap tallat del Charlot amb uns ulls que et mira i aquell bigoti. No entenc com la padrina Dolors que és tan seriosa té un cap tallat al damunt de la calaixera, és clar que no és la sala, que només és el menjador però se'm fa molt estrany, a més m'espanta molt.

Quan hem esmorzat veig que la padrina Dolors agafa la pinta i ja tremolo. Anem cap a la galeria a pentinar-me. La galeria dóna al darrera de la casa, hi ha uns grans finestrals i ara s'hi està molt bé, perquè el sol s'alça per l'altra banda. Se senten els pardalets com fan piu piu i com comença a feinejar el Manuel a la fusteria. Els del forn de pa ja han plegat, ara ja només hi ha moviment a la botiga i els homes són a dormir. La padrina s'asseu i em fa estar dreta al davant d'ella mentre em desfà les trenes. Aquesta és la meva tortura diària, perquè tinc el cabell fi i se m'enreda molt i pentinar-me és molt pesat. Quan hagi passat això i ja tingui les trenes refetes podrem anar a jugar amb el Jordi a les escales del celler, o a mirar tebeos a la tribuna, sota la taula de marbre, després el padrí Cirilo ens farà lliçó.