- Padrí.
- Mana'm.
- Què fas?
- Llegeixo.
- I que llegeixes?
- Un llibre.
- Ah!
Torno a mirar-me la nina i el vestit. És, per a mi, un problema insoluble. Abans tenia una nina vestida i ara tinc una nina despullada. He pogut desvestir-la però no la puc tornar a vestir. La roba es resisteix a tornar on li correspon.
- Padrí.
- Mana'm.
- És un llibre de contes?
- No.
- I de què és?
- A veure, que et passa? Que sents el temps?
- No, però no puc vestir a la nina.
- Porta, a veure si puc jo.
- Gràcies padrí.
- De res xiqueta.
Ara és el padrí que intenta una feina que les meves mans no han pogut assolir. Ell hi té molta traça amb les mans, sempre està fent coses, o llegint, o estudiant, o fent gimnàstica.
- Padrí.
- Mana'm.
- Tu no ets català oi?
- I qui ho diu que no ho siga? És clar que sóc català!
- Però tu no ets de Catalunya i parles diferent.
- A veure, jo sóc d'Albocàsser, al Baix Maestrat, a Castelló de la Plana d'acord i parlo català perquè sóc català.
- Però l'oncle em va dir que eres valencià.
- Valencians ho són els de València i jo no sóc de València. Nosaltres som de Castelló i els castellonencs no som valencians.
- Ah!
No sé pas si se'n sortirà de ficar-li aquests pantalonets a la nina que té unes cames molt rectes de plàstic dur.
- I Castelló de la Plana és lluny?
- Si, molt lluny.
- I com vas venir tu?
El padrí Cirilo deixa la nina a la taula del costat de la seva butaca i em pren en braços i m'enfila a la seva falda.
- A veure, això és llarg, vols que t'expliqui com vaig venir?
- Si, padrí explica-m'ho.
- Mira jo vaig néixer al segle passat, al segle XIX.
- Però això fa cent anys o més!
- No dona no, en fa uns setanta-dos, vaig néixer just quan s'acabava, el 1898.
- Ah! I vas néixer a Castelló de la Plana?
- No, a Castelló no, a un poble que es diu Albocàsser, prop de Sant Mateu i de Tirig.
- Ah! i el teu pare i la teva mare són a Albocàsser?
- No, ells són morts dona. Jo vaig néixer allí i hi vaig viure fins als dotze anys.
- I on vau anar després?
- Només jo, quan vaig fer els dotze anys la mare em va preparar el “mundo” i vaig marxar de casa.
- Què és el “mundo” padrí?
- El “mundo” és un bagul que es duia abans, amb tota la roba i les coses que et calien.
- I perquè vas marxar de casa? No t'estimaven?
- I ca dona! És clar que em volien, però hi havia molta misèria. Jo era el gran i havia d'anar pel món a guanyar diners per a poder ajudar a la família. I si a sobre no hi menjava era una boca menys.
- Però, on vas anar?
- Doncs, amb el pare, vam anar amb carro fins a Benicarló i allí vam agafar una barca que ens va portar a Barcelona.
- I perquè no venies en cotxe?
- Perquè aleshores no n'hi havia de cotxes, només hi havia cavalls i carros i barques. Un cop vam ser a Barcelona el pare em va deixar a casa d'un marxant d'ultramarins.
- Què són ultramarins padrí?
- Una botiga de menjar.
- Com la de la mare?
- Si, com la de ta mare.
- I t'hi va deixar així, com qui deixa una nina a terra?
- Bé, un parent em va recomanar al burgés i el pare m'hi va portar perquè hi fes d'aprenent.
- Què és un burgés padri?
- Doncs un burgés és l'amo de la botiga.
- La mare és un burgés?
- No filla no, ta mare no és un burgés, serà una burgesa si tu vols.
- Ah! i el teu pare es va quedar amb tu?
- No, el pare quan va fer el tracte amb el burgés, amb l'amo, em va dir que fes bondat i se'n va tornar a la barca per tornar a casa.
- I et vas quedar sol?
- Si, em vaig quedar sol i amb dotze anys a una botiga de la Rambla de Barcelona.
- Em sembla que ploraré padrí.
- No dona no! Que d'això fa molts anys i ara ja no estic sol!
- Però fa molta llàstima un nen sol.
- Bé, aleshores no era un nen ja, tenia dotze anys, era el fill gran, i havia d'ajudar, això era bo per la família.
- Ah! I on vivies?
- A la botiga, em van posar una màrfega sota el taulell. Quan tancàvem a la nit, havia d'endreçar la botiga, netejar-la, i aleshores la dona del burgés ...
- La burgesa?
- Si, la burgesa, em donava un plat de menjar, me'l menjava assegut a l'escala, i me n'anava a dormir a sota el taulell.
- Padrí, em fa molta llàstima aquest nen.
- Doncs ho deixarem aquí, un altre dia te n'explicaré més, així, quan siguis gran, podràs escriure un llibre de la meva vida.
- Si padrí, l'escriuré.
- Bona xiqueta! Au, vinga, acabem de posar-li el vestit a la nina.
- Si, padrí. Espera que et faré un petó.