dimecres, 24 de setembre del 2008

El premi

Avui com que hem fet molta bondat i m'he anat a confessar amb mossèn Molet, després de berenar el padrí Cirilo ens ha donat un duro a cadascun, al Jordi i a mi, perquè ens compréssim un polo. La padrina Dolors no ho vol gaire que mengem gelats perquè diu que així agafem mal de coll, però la padrina Dolors ens faria dur bufanda al mig de l'estiu si pogués.


Per anar a comprar el polo hem de baixar a la carretera, bé no cal ni baixar de la vorera, perquè és al carrer de sota el de casa, però per la carretera hi passen més cotxes. Potser n'hi passen fins a vint al dia o més. El padrí Cirilo ens fa agafar-nos de la mà i ens fa prometre que no baixarem de la vorera per res del món, i en Jordi i jo, agafats de la mà i amb un duro a l'altra cadascun, emprenem el viatge cap a la botiga on vénen gelats.


Podríem haver anat a la bodega de cal manyo, que és com una mena de parent, em sembla que és germà de la tieta Rosalia, la dona del tiet Màrius, però hauríem de travessar el carrer i això voldria dir que ens acompanyessin i no ho volem. El volem comprar nosaltres el polo.


Quan tombem la cantonada ja veiem la carretera i també que hi ha algun cotxe aparcat a cada banda. Un cop arribats a baix, perquè fa una mica de baixada, veiem com passa un cotxe negre, a tota velocitat. S'assembla una mica al mil cinc-cents del pare, potser ho és i tot un mil cinc-cents. A en Jordi i a mi ens agrada molt el cotxe del pare, perquè anem al seient del davant, estirats, i el pare ens deixa portar el volant.


Tot mirant els cotxes una mica més i se'ns passa la botiga. És una botiga de queviures on hi ha una nevera amb un cartell de gelats. Hi ha la venedora, una senyora a qui no conec, però ella si que sap qui som, perquè quan hem entrat li ha dit a una altra senyora que estava comprant: “té, mete'ls, els de Barcelona”. Nosaltres hem dit “bones tardes” perquè ens han ensenyat que quan s'entra s'ha de saludar, la mare diu que quan entres en un lloc i no saludes ets pitjor que un gos, i les dues dones ens han contestat i s'han quedat mirant-nos, com si haguéssim de fer alguna cosa.


  • I què voleu canalla?

  • Un polo.

  • Un polo pels dos o un polo cadascun?

  • Un per cada ú – dic jo ensenyant el duro i fent-li ensenyar el seu a en Jordi.

  • I de què voleu el polo?

  • De taronja.

  • Tots dos?

  • Si, sinyora, tots dos.

  • Vatros sou la canalla de ca'l Cirilo no?

  • Si sinyora.

  • Els de Barcelona oi?

  • Si sinyora.

  • I parleu de Barcelona? A veure, digueu alguna cosa en barceloní.


En Jordi i jo ens mirem, no sabem si sabem res en barceloní, tota la nostra família parla de Lleida i no anem a col·legi encara.


  • Hola – dic intentant posar-hi tot l'accent barceloní que se m'acut.

  • Ho veus? Ja en parleu d'estrany ja els barcelonins.


En aquestes ja ens ha donat el polo i nosaltres li hem donat el duro. Marxem corrent perquè si ens encantem abans no l'hàgim pogut pelar ja se'ns haurà desfet amb la calor.