- Padrí.
- Mana'm.
- Què fas?
- Llegeixo.
- I que llegeixes?
- Un llibre.
- Ah!
Torno a mirar-me la nina i el vestit. És, per a mi, un problema insoluble. Abans tenia una nina vestida i ara tinc una nina despullada. He pogut desvestir-la però no la puc tornar a vestir. La roba es resisteix a tornar on li correspon.
- Padrí.
- Mana'm.
- És un llibre de contes?
- No.
- I de què és?
- A veure, que et passa? Que sents el temps?
- No, però no puc vestir a la nina.
- Porta, a veure si puc jo.
- Gràcies padrí.
- De res xiqueta.
Ara és el padrí que intenta una feina que les meves mans no han pogut assolir. Ell hi té molta traça amb les mans, sempre està fent coses, o llegint, o estudiant, o fent gimnàstica.
- Padrí.
- Mana'm.
- Tu no ets català oi?
- I qui ho diu que no ho siga? És clar que sóc català!
- Però tu no ets de Catalunya i parles diferent.
- A veure, jo sóc d'Albocàsser, al Baix Maestrat, a Castelló de la Plana d'acord i parlo català perquè sóc català.
- Però l'oncle em va dir que eres valencià.
- Valencians ho són els de València i jo no sóc de València. Nosaltres som de Castelló i els castellonencs no som valencians.
- Ah!
No sé pas si se'n sortirà de ficar-li aquests pantalonets a la nina que té unes cames molt rectes de plàstic dur.
- I Castelló de la Plana és lluny?
- Si, molt lluny.
- I com vas venir tu?
El padrí Cirilo deixa la nina a la taula del costat de la seva butaca i em pren en braços i m'enfila a la seva falda.
- A veure, això és llarg, vols que t'expliqui com vaig venir?
- Si, padrí explica-m'ho.
- Mira jo vaig néixer al segle passat, al segle XIX.
- Però això fa cent anys o més!
- No dona no, en fa uns setanta-dos, vaig néixer just quan s'acabava, el 1898.
- Ah! I vas néixer a Castelló de la Plana?
- No, a Castelló no, a un poble que es diu Albocàsser, prop de Sant Mateu i de Tirig.
- Ah! i el teu pare i la teva mare són a Albocàsser?
- No, ells són morts dona. Jo vaig néixer allí i hi vaig viure fins als dotze anys.
- I on vau anar després?
- Només jo, quan vaig fer els dotze anys la mare em va preparar el “mundo” i vaig marxar de casa.
- Què és el “mundo” padrí?
- El “mundo” és un bagul que es duia abans, amb tota la roba i les coses que et calien.
- I perquè vas marxar de casa? No t'estimaven?
- I ca dona! És clar que em volien, però hi havia molta misèria. Jo era el gran i havia d'anar pel món a guanyar diners per a poder ajudar a la família. I si a sobre no hi menjava era una boca menys.
- Però, on vas anar?
- Doncs, amb el pare, vam anar amb carro fins a Benicarló i allí vam agafar una barca que ens va portar a Barcelona.
- I perquè no venies en cotxe?
- Perquè aleshores no n'hi havia de cotxes, només hi havia cavalls i carros i barques. Un cop vam ser a Barcelona el pare em va deixar a casa d'un marxant d'ultramarins.
- Què són ultramarins padrí?
- Una botiga de menjar.
- Com la de la mare?
- Si, com la de ta mare.
- I t'hi va deixar així, com qui deixa una nina a terra?
- Bé, un parent em va recomanar al burgés i el pare m'hi va portar perquè hi fes d'aprenent.
- Què és un burgés padri?
- Doncs un burgés és l'amo de la botiga.
- La mare és un burgés?
- No filla no, ta mare no és un burgés, serà una burgesa si tu vols.
- Ah! i el teu pare es va quedar amb tu?
- No, el pare quan va fer el tracte amb el burgés, amb l'amo, em va dir que fes bondat i se'n va tornar a la barca per tornar a casa.
- I et vas quedar sol?
- Si, em vaig quedar sol i amb dotze anys a una botiga de la Rambla de Barcelona.
- Em sembla que ploraré padrí.
- No dona no! Que d'això fa molts anys i ara ja no estic sol!
- Però fa molta llàstima un nen sol.
- Bé, aleshores no era un nen ja, tenia dotze anys, era el fill gran, i havia d'ajudar, això era bo per la família.
- Ah! I on vivies?
- A la botiga, em van posar una màrfega sota el taulell. Quan tancàvem a la nit, havia d'endreçar la botiga, netejar-la, i aleshores la dona del burgés ...
- La burgesa?
- Si, la burgesa, em donava un plat de menjar, me'l menjava assegut a l'escala, i me n'anava a dormir a sota el taulell.
- Padrí, em fa molta llàstima aquest nen.
- Doncs ho deixarem aquí, un altre dia te n'explicaré més, així, quan siguis gran, podràs escriure un llibre de la meva vida.
- Si padrí, l'escriuré.
- Bona xiqueta! Au, vinga, acabem de posar-li el vestit a la nina.
- Si, padrí. Espera que et faré un petó.
2 comentaris:
Només dir-te que la gent d'Albocàsser no són castellonencs, car Castelló -com València i Alacant- no és sinó una ciutat, un terme municipal. Res més. Allò de les províncies fou producte de la follia arbitrària d'un funcionari espanyol (en Javier de Burgos- l'any 1833. I, sí, un albocasserenc és de la seua comarca -L'Alt Maestrat- i del seu país, el valencià. Per tant Albocàsser és una ciutat -una entre tantes- de l'antic regne de València. D'arrels nítidament catalanes, sí, però amb personalitat pròpia.
Si us plau, no instrumentalitzeu una ferramenta d'espanyolització -les divisions provincials- per esquarterar el País Valencià i negar la seua unitat-territorial i identitària.
Que els albocasserencs -i la resta de valencians, si més no els catalanòfons- som catalans no seré jo -pancatalanista convençut- qui ho negue. Això sí, com deia Joan Fuster, "Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans". Primer valencians (pàtria política). Tot seguit, a més, catalans (pàtria cultural). Encara que, avui dia, la majoria social, ací, al sud, no en vulga saber res -malauradament- dels Països Catalans.
Quant a la conversa reflectida, m'ha agradat molt l'atmosfera d'enyorança assosegada i tendresa que se'n desprén de llegir-la. Felicitats, escrius molt bé! Saluts des de la Safor!
Gràcies per les precisions Anònim. Només vull dir-te que no he intentat en cap moment instrumentalitzar res. Sóc catalana del Principat i tinc molt clara quina és la meva pàtria. El que sigueu vosaltres cal que ho decidiu vosaltres.
Et puc ben jurar que aquesta conversa amb el meu padrí és real, en aquest blog no invento ni intento fer res més que explicar records, atmòsferes ...
No fa pas gaire que vaig estar a Albocàsser, no hi anava des que era molt petita. Vaig estar al carrer on vivia el meu padrí, no sé si encara existeix la casa, ell era de cal Moixell. Vaig parlar amb unes dones que seien en una porta i em vaig sentir "a casa", imagino que això deu voler dir pertànyer al mateix país, perquè els països, segurament, els portem a l'ànima no pas damunt d'un paper.
En el temps en què em parlava el meu padrí, a finals del franquisme, les províncies hi eren, com encara hi són, i ells havien acceptat aquesta divisió com a clara. Jo no vaig sentir parlar mai de comarques fins després de la transició.
El padrí era un home senzill, que no va aprendre a llegir i escriure fins quan va haver d'anar tres anys a l'Àfrica a servir, per a ell les divisions polítiques eren les que deien les autoritats i ni tan sols s'ho plantejava.
En tot cas, moltíssimes gràcies per passar per ací i llegir una estoneta :) i Bones Festes!
Publica un comentari a l'entrada