Els pares

Avui, després de la migdiada, han arribat el pare i la mare. Sembla que els ha telefonat el padrí Cirilo des de la casa d'algú per a explicar-los-hi el que em va passar anit amb les cames. Encara que ja no me'n fan de mal estic contenta que hagin vingut. La mare em mira preocupada, perquè això em passa cada vegada més sovint i el metge diu que és del creixement o reuma infantil. Com que ja han vingut ara se senten més tranquils, patien pels padrins tan grans i tots sols amb nosaltres, però aquí sempre hi ha veïns que estan al cas. La mare ha aprofitat per anar a visitar a la gent del poble i l'hem acompanyada així hem estat en cases diferents i hem anat a carrers molt lluny.

Després a casa he sentit com la mare i la padrina parlaven i després la mare ens ha dit al Jordi i a mi que tenien notícies, que tindríem una germaneta. Jo no ho he acabat d'entendre massa, on era? Quan la tindríem? Perquè no la teníem ara? Perquè ens havíem d'esperar? La mare ens ha explicat que primer s'havia de fer, que la tenia a la panxa però que encara era massa petita per sortir. Jo m'he quedat ben parada, com hi pot ser una persona dins la panxa d'una altra? A més, dins la panxa no hi ha aire, menjar si, perquè es deu menjar les coses que es menja la mare, però com respira? La mare ens explica que encara no li cal respirar que ja ho farà quan surti i fa que ens posem el Jordi i jo al costat d'ella amb l'orella enganxada a la seva panxa a veure si sentim la germaneta. Ens hem endut un bon ensurt, perquè quan ho hem fet hem sentit que algú feia: “güeee”, com si fos un nen petit, però aleshores me n'he adonat que era la mare que feia broma, però ha estat bé posar-li la galta a la panxa de la mare i pensar que a l'altra banda hi ha la meva germana Núria, perquè la mare diu que es dirà Núria. Aleshores s'han posat a discutir amb el pare, perquè ell diu que la mare no ho sap si serà nen o nena i que amb tanta insistència en què serà una nena si surt un nen no se l'estimarà, però la mare diu que si que se l'estimarà si és un nen, però que no cal patir, que serà una nena, que ella vol tres fills que es diguin Montserrat, Jordi i Núria i que serà així. Si ho diu la mare deu ser que es pot fer, ella sempre fa el que vol.

Amb la mare tot és molt divertit perquè juguem molt. Ella treballa fora de casa, a la botiga, i a nosaltres ens cuiden el padrí Cirilo i la padrina Dolors, però les estones que es a casa la mare sempre juga amb nosaltres. Al pare el veiem menys, perquè treballa a Barcelona i a casa hi té un despatx també, encara que li agrada molt que anem d'excursió i aleshores, dins del cotxe, ens passem l'estona cantant cançons que ens ensenya, de muntanyes i barbabums de l'Etiòpia. Ara que ja ens han vist diuen que marxaran després de sopar. El Jordi i jo marranegem perquè no volem que marxin, o si de cas volem marxar amb ells a casa, però ens diuen que no, que encara ens hem de quedar uns dies al poble i que ja vindran la setmana que ve.

Ens quedem una mica tristos perquè ara que sabem que tindrem una germaneta volem estar al costat de la mare, per si surt i no hi som per veure-la. Però la mare diu que no sortirà fins després de les vacances i molts dies després, o sigui que no cal que patim, que no ens ho perdrem. De tota manera no els deixem marxar fins que no ens han explicat tots els contes i fet tots els petons que portessin a la boca. Quan ens hem adormit han marxat, m'ho va explicar la padrina Dolors l'endemà al matí. Bufa! Me n'he descuidat de dir-li a la mare la dolenteria que vam fer a l'església amb les campanes! Això no serà dir una mentida, oi? Me n'he descuidat de veritat.

Matí

A la casa de Lleida, al matí, no ens vestim fins tard. Avui també m'he llevat tard perquè després de les hores amb mal de cames he quedat molt cansada. Quan ens llevem ens posen la bata d'estar per casa, que no és la mateixa que la d'estar malalt per quan ve el metge o fa fred i estàs constipat. La bata d'estar per casa és prima i es pot embrutar, perquè esmorzem amb ella i tot. La padrina Dolors tampoc es vesteix i el padrí Cirilo porta una bata blava al damunt dels pantalons i la samarreta imperi. Em fa riure que en diguin samarreta imperi d'una samarreta tan lletja, al meu llibre dels “Viajes de Marco Polo” parlen de l'imperi de Genghis Kan i ningú porta aquestes samarretes. Potser són samarretes d'un altre imperi, ves a saber ...

Tampoc ens pentinem, la padrina Dolors porta un mocador al cap i jo dormo amb les trenes fetes. Tot sembla molt lent a aquella hora. Mentre el padrí Cirilo ens fa riure fent-nos rentar com ell, obrint l'aixeta i agafant l'aigua amb les dues mans i tirant-se-la a la cara i fent “brrrrrrrrrrrrr”, la padrina Dolors ens prepara la llet i les galetes i el meu xarop. A fora no se senten sorolls perquè la gent feineja per dins de casa. A més ja no és temps de les feines del tros, perquè ja s'ha fet la collita del blat i les grans màquines recollidores ja estan desades. Fan molta por quan les treuen les màquines “cosetxadores” que en diuen, són màquines americanes, n'hi diuen "jondir", molt grosses, de color verd, i les veus passar amb el pagès a dalt de tot, ben petitet.

Mentre el padrí Cirilo s'asseu al costat del Jordi per fer-lo esmorzar, perquè el Jordi mai menja i sempre m'està demanant que em mengi tot el seu, vaig mirant les coses de l'habitació. M'agrada fer-ho cada matí, perquè hi ha coses molt diferents de casa. A la paret del davant meu hi ha un rellotge antic que té un àliga al damunt de tot amb les ales obertes com un grifó que hi ha en el meu llibre. Un grifó que es veu que no és una aixeta en castellà, em va explicar el pare, que és una bèstia de mentida que els antics es pensaven que existia. També hi ha un quadre amb tot de fotografies de padrins i oncles i ties i nens vestits estranys. Cada dia m'hi poso al davant i li demano a la padrina Dolors que m'expliqui qui són. Ara ja sé com era la padrina Magdalena per què la veig en una fotografia amb un vestit fins els peus. Diuen que vaig néixer a poc de morir ella, ho diuen com si fos una cosa molt trista, com si els hi sabés greu. Es va morir amb noranta-vuit anys, a mi em sembla que ja era molt vella.

M'agrada molt la fotografia del casament dels padrins. La padrina Dolors portava un vestit de seda negra, una pinta i una mantellina. Un dia me les va ensenyar, de la pinta ella en diu “peineta”, és de carei, que és de closca de tortuga. Era una pinta d'un color de mel molt bonica, i feia uns dibuixos recaragolats i em vaig passar força estona passant-hi el dit seguint el dibuix. La mantellina no me la va deixar tocar que era molt delicada. A mi m'hagués agradat posar-me-la i jugar a ser una gran senyora, amb les sabates de taló de la mare i la bossa de mà, però no me la deixa de cap manera. La mare sempre em deixa les seves coses per jugar però la padrina Dolors no me'n deixa gaires, sempre guarda coses en capses dins els armaris, perquè diu que són coses delicades i cares i que ja les tindré quan m'hagi de casar.

Al menjador també hi ha una cosa que em fa molta por i a tothom li fa riure molt que em faci por. Al damunt de la calaixera els padrins hi tenen un selló amb el cap del Charlot. Aquest càntir, perquè a Lleida en diem “sillons” als càntirs, sembla un cap tallat del Charlot amb uns ulls que et mira i aquell bigoti. No entenc com la padrina Dolors que és tan seriosa té un cap tallat al damunt de la calaixera, és clar que no és la sala, que només és el menjador però se'm fa molt estrany, a més m'espanta molt.

Quan hem esmorzat veig que la padrina Dolors agafa la pinta i ja tremolo. Anem cap a la galeria a pentinar-me. La galeria dóna al darrera de la casa, hi ha uns grans finestrals i ara s'hi està molt bé, perquè el sol s'alça per l'altra banda. Se senten els pardalets com fan piu piu i com comença a feinejar el Manuel a la fusteria. Els del forn de pa ja han plegat, ara ja només hi ha moviment a la botiga i els homes són a dormir. La padrina s'asseu i em fa estar dreta al davant d'ella mentre em desfà les trenes. Aquesta és la meva tortura diària, perquè tinc el cabell fi i se m'enreda molt i pentinar-me és molt pesat. Quan hagi passat això i ja tingui les trenes refetes podrem anar a jugar amb el Jordi a les escales del celler, o a mirar tebeos a la tribuna, sota la taula de marbre, després el padrí Cirilo ens farà lliçó.

Matinada

Se sent com plora una nena, plora molt perquè li fa molt mal, no para de plorar i gemegar, li fan mal les cames, molt de mal. I em desperto perquè són les meves cames que em fan mal i sóc jo qui ploro i gemego em fan aquell mal de sempre un mal que em surt de dins dels ossos i no les puc moure i el dolor és molt gran i no puc pensar en res més que en plorar i plorar i cridar la mare que no hi és i ara no em podran curar el mal que sempre em fan les cames que em surt de dins dels ossos i suo i ploro i sento com el padrins es lleven i vénen a la meva habitació i no saben que fer i els hi veig a les cares que estan espantats perquè em fa molt de mal i el metge no hi és i com ho faran ara ells a les tres de la matinada per trobar un medicament per a curar-me el mal de les cames però a mi em fa molt de mal em surt de dins i em recorre totes les cames com una enrampada i m'arriba al cap perquè només veig mal i més mal i només puc plorar i gemegar de tant de mal i el pobre padrí Cirilo ve i m'abraça i em tapa les cames i em pregunta que m'ha de donar i em pregunta si em pot donar una aspirina i jo només me'n recordo del xarop que prenc a casa i que em vaig aprendre el nom per si de cas trifosfaneurina jarabe que no em cura però me'l prenc i quan ja estic esgotada m'adormo i el padrí es posa la roba damunt el pijama i surt de casa a veure si l'apotecari li pot donar aquesta medicina que m'ha fet repetir el nom mentre se l'apuntava en una llibreta i la padrina s'asseu al meu costat al llit i m'acarona el cap i m'explica coses i intenta que se'm passi el mal però ells no saben el mal que fa el mal i per fi arriba el padrí Cirilo amb el xarop i li diu a la padrina Dolors que se'n vagi al llit que ja es queda ell amb mi i el padrí es queda amb mi mentre espero que el xarop faci efecte i m'explica un conte de rabosetes i llopets i formatges que són la lluna d'Albocàsser i de Tirrig i que són més espavilades les guineus que els llops a la seva terra i sempre els enganyen i poc a poc em passa el mal no sé si pel xarop o perquè estic esgotada o pel conte que sempre li faig repetir una vegada i una altra perquè em fa riure com l'explica i m'adormo i ja no sé res més fins l'endemà que em desperto.

Nit

Els llums de la casa del poble són molt esmorteïts i com que els mobles són foscos encara sembla tot més llòbrec. El padrí Cirilo està al menjador amb el Jordi, jugant amb els cotxets damunt l'hule de la taula, perquè la padrina Dolors ja els ha avisat que no la ratllessin amb les rodes dels cotxets. Jo estic amb ella a la cuina, normalment voldria estar amb en Jordi jugant però aquí al poble m'agrada estar a la cuina, perquè té molts llocs diferents per explorar.

Hi ha la pica de pedra i l'escorreplats amb plats de terrissa marrons i dibuixos de flors grogues, tot seguit hi ha el que la padrina Dolors en diu la cuina econòmica, amb unes portelles a sota per on abans hi posaven carbó. Com que està net m'hi deixa jugar i m'agrada fer servir les portelles amb les seves portes de ferro colat com petits armaris per deixar les eines de fireta, però només la part del davant, més endins fa por, és fosc. Al costat, arrambada a la paret hi ha la cuina de gas, nova, amb la bombona de color blau i després la xemeneia, amb els ferros penjant i el tres peus. És una xemeneia divertida i t'hi pots ficar dins perquè és un graó que arriba a mitja cuina i una caputxa per on marxa el fum. La padrina Dolors em diu que de tant en tant entra algun xut per la xemeneia i espanta a tothom. Un xut és una òliba petita, que diuen que fa xuuuut. Miro amb una certa prevenció, no fos cas que sortís el xut i m'espantés.

A l'altre costat de la xemeneia hi ha la taula de la cuina, amb dues cadires i, al costat, hi ha el rebost, que també fa una mica de por, perquè és a sota l'escala i els sota escales sempre m'espanten, perquè sota de les escales sempre s'hi posa el “cuarto de les patates” i és on et poden tancar si et castiguen. Són llocs foscos i plens de coses que fan molta por. Quan la mare em pregunta quines coses em poden fer tanta por, jo sempre li dic el mateix: coses.

A l'altra banda de la taula de la cuina hi ha el moble de la ràdio. És una ràdio que no funciona bé, fa sorolls, però no se sent la mariamatildealmendrosdeespañaparalosepañoles, aquest programa el sentim a casa a Barcelona quan hi ha la padrina Dolors, a ca la iaia Antònia sentim Lussessita, que és una radionovel·la que fan a la tarda d'una noia molt desgraciada que l'enganya un home molt dolent. La iaia Antònia s'asseu a cosir i em dóna un drapet, fils de colors i un didal i em fa cosir, mentre ella em fa una nina de drap o alguna disfressa i sentim la novel·la. La padrina Dolors no les fa aquestes coses perquè diu que és perdre el temps, ella m'ensenya a cosir de veritat, a fer traus i repunts i sobrefilats. No li ho puc dir a la padrina Dolors, però m'agrada molt que la iaia Antònia em faci nines de drap i que jugui amb mi i sentim la Lussessita quan vaig de vacances a casa seva.

A la ràdio de la cuina se senten xiulets i la padrina Dolors diu que és perquè és massa vella i que potser s'hi han ficat ratolins. A mi m'agrada engegar-la i veure com l'agulla es va movent quan gires la rodeta i mirar els números i comptar-los. També té botons i amb el Jordi juguem a que pilotem un coet que va a l'espai i pitgem els botons que fan funcionar la nau. El Jordi sempre dóna instruccions com si fos un pilot, en castellà, com a les pel·lícules de la tele.

Mentre la padrina Dolors fa el sopar se sent com el Jordi fa el soroll del motor dels cotxets amb el padrí Cirilo i com fa veure que xoquen, el Jordi sempre fa veure que xoquen els cotxes de joguina. També se sent el tic-tac del rellotge de paret, algun gos llunyà i el gloc-gloc de l'olla del sopar aquí a la cuina. Mentre la padrina Dolors va fent el sopar jo jugo amb la meva fireta i li vaig demanant coses per omplir cassoles i olles de joguina. De tant en tant els hi porto sopar de joguina al padrí Cirilo i al Jordi que han de fer veure que s'ho mengen i han de dir que està molt bo i que en volen més.

Quan s'acaba de fer el sopar la padrina Dolors avisa el padrí Cirilo perquè pari la taula i en Jordi i jo anem a rentar-nos les mans per sopar. Després sortirem al carrer, amb les cadires de boga, en nosaltres també en tenim unes de petites, i vénen alguns veïns amb les seves cadires i fan rotllana durant molta estona tot xerrant amb els padrins, mentre amb mon germà juguem pel carrer.

El carrer és diferent a la nit, la porta de cal Franciscot, tan amiga a l'hora de berenar es torna fosca i amenaçadora. Si mires pel forat, de l'altra banda de la fosca, se senten els grunys dels porcs que ara fan molta por, perquè sembla que s'hagin convertit en algun drac o algun lleó. La cantonada més propera és el límit màxim a que ens atrevim a arribar i per passar pel davant d'algunes portes baixem de la vorera, són portes dolentes, on s'hi amaguen dolents que no veiem, però per si de cas... Algunes nits anem a ca la Rut, una nena que s'està a casa de la seva àvia unes cases més enllà de la nostra, però no la deixen sortir a jugar al carrer perquè no volen què prengui mal. La Rut és una nena una mica fleuma, sempre tancada a casa jugant amb les seves nines, sempre neta i polida. No sap jugar a córrer, ni a acuit, ni a lladres i policies, ni a coets de l'espai, no té ni una pistola, ni un cotxet de carreres, ni un vaquer, ni cavalls. Però al carrer no podem triar gaire és ella o el Fernando i la seva àvia i la seva mamèmamèmamè.

Ens agrada molt també que surti el forner del costat de casa, ell està treballant però s'escapa a fer un cigarro de tant en tant. M'agrada perquè és un home diferent, amb els cabells blancs i els pantalons blancs i les sabatilles blanques i la samarreta blanca també, sembla un mariner que vaig veure en un conte de la Lola Anglada d'un llibre del pare, és un conte en català, el pare diu que l'he de cuidar bé, es diu El més petit de tots, i el pare diu que és d'abans de la guerra. El forner sempre ens fa broma a la canalla i li agrada fer enfadar el Jordi. A mi em sap molt de greu, no m'agrada veure la gent enfadada, em fa molta angúnia i pateixo molt, però el forner no se'n pot estar de fer enfadar el Jordi, que s'enfada tan aviat, i tots riuen molt i penso que deu estar bé, encara que a mi no m'agradi.

Quan ja és molt tard a la nit, potser la una, i al Jordi ja li cau el cap de la són, el padrí Cirilo l'agafa a coll i el puja al llit i jo pujo amb ells dos. La padrina recull les cadires i s'acaba d'acomiadar dels veïns i sento com tanca la porta de fusta i el soroll que fa l'enorme forrellat i com dóna dues voltes a la clau de ferro. Les claus de casa són totes molt grosses, no hi caben a la mà. La padrina ve amb mi a l'habitació i m'ajuda a desvestir-me i a posar-me la camisa de dormir. Després em fa resar un parenostre i li demano que no tanqui el llum de la sala fins que m'hagi adormit. Estic cansada i m'adormo de seguida, encara que no hi hagi el Jordi amb mi.

Rosari

La Tereseta filla surt de casa seva amb el moneder a la mà i la mantellina, això vol dir que cal que anem a casa nostra a preparar-nos. La Tereseta filla és la veïna del davant de casa, és més gran que la nostra mare, però no té un home, viu amb el seu germà i la seva dona, la Tereseta mare, que no és mare de la Tereseta filla, sinó que se'ls hi diu així per distingir-les. La filla perquè és la filla de la casa i la mare perquè és la dona del fill i ha tingut fills. Sort que la nostra mare no es diu també Tereseta, seria un bon embolic.

La padrina Dolors ens crida, cal que anem cap a casa. Ja ens espera a la cuina, amb una palangana, esponja i tovallola per a refregar-nos ben refregats i que quedem raonablement nets. A mi em refà les trenes i al Jordi el pentinen amb colònia. També me'n posa a mi i m'hi afegeix una mantellina petita i rodona, com un tortellet blanc, que la fa aguantar amb dos ganxos del cabell. Crec que em durarà poc això al cap, no suporto res que m'engavanyi.

La Tereseta ens agafa de la mà i ens diu: - Au va canalla estimeu als padrins que ara reposaran un ratet sense vatros.- Això vol dir que els hi hem de fer un petó, aquí sempre diuen estimar a fer un petó, i se'ns endú a l'església a passar el rosari. Així la padrina Dolors i el padrí Cirilo prepararan el sopar. L'església és a prop de casa, cal travessar dos vegades el carrer, baixar una miqueta a la plaça i ja hi ets. A la plaça la Tereseta ens deixa pujar als bancs de pedra i enfilar-nos una mica a la barana, això si, sense remenar-nos massa, que no ens embrutem i a mi no em caigui la mantellina. Totes les dones del poble ja van cap a rosari i hem d'entrar.

La Tereseta és la qui diu les lletanies, sé que es diu així perquè em vaig equivocar l'altre dia i vaig dir que deia les llenties i es van fer un tip de riure i m'ho van fer aprendre. Ens fa seure al banc del davant de tot i ella s'agenolla al del darrera, per tenir-nos vigilats. Això de les lletanies és molt estrany perquè no és el que parlem nosaltres, el català, ni el que llegeixo al meu llibre dels “Viajes de Marco Polo” que és castellà. Diuen que és llatí i no sé pas qui el deu parlar el llatí, jo només l'he sentit a l'església i al pare que el parla amb els oncles capellans. Ella diu una cosa i les altres dones en contesten una altra, totes juntes. Es fa avorrit i comencem a badallar.

El Jordi s'estira al banc i juga a fer veure que neda, com en una pel·lícula del Tarzan dels micos que vam veure a la televisió de casa, a Barcelona. Jo faig el mateix, mirant una mica de reüll la Tereseta, a veure si fa gaire mala cara. De moment només fa un gest de preocupació, però com que no fem soroll no s'enfada massa. Al cap d'una estona nedar en sec ens avorreix també i el Jordi s'aixeca i poquet a poquet se'n va cap a l'altar. Sento com la Tereseta fa un sorollet i un gest amb la mà perquè el Jordi torni, però ell la mira i somriu d'aquella manera que vol dir que en farà alguna. - Jordi! Jordi!- Miro de cridar-lo fluixet, - Torna!- No em fa cas i per això m'aixeco també i me n'hi vaig. Ara ja s'ha amagat al darrera de l'altar, la Tereseta no pot fer res, ha de seguir agenollada i dient aquelles coses que diu ella.

Al darrera de l'altar hi ha un armariet on en Jordi ha trobat unes setrilleres, amb el vi de missa, i l'he enxampat xumant. Li he dit que no ho fes, que li explicaria als padrins i ha deixat de fer-ho. Em penso que no n'ha begut gaire, però se'n va corrent cap a la sagristia i jo l'he de seguir. A l'església només se sent el soroll de les nostres passes que ressonen i el murmuri de les dones, “nosequènosequènosequè ... ora pro nobis”. La sagristia fa una mica de por amb aquelles calaixeres tan altes i els armaris, tots foscos. El Jordi fuig per una porta que hi ha en un racó i el segueixo. No em fa cas, mai me'n fa. Vaig al seu darrera i entrem en una sala estranya, és quadrada i als costats hi ha com uns bancs de pedra i al mig hi penja una corda.

- Mira Tata una liana del Tarzan! - i s'hi penja. Com que és petit no passa res, la corda gairebé ni es mou i aleshores tenim una idea genial: agafem la corda entre els dos i ens enfilem al banc de pedra. A la de tres ... Clong! Clong! Ens hem endut un bon ensurt i la Tereseta apareix a la porta del campanar amb cara de molt enfadada. Crec que no els farà gaire gràcia això als grans, a més em diu que m'hauré de confessar amb mossèn Molet, que això que hem fet és un pecat massa gros i l'hem de confessar i que anirem a l'infern i el que és pitjor que li explicarà a la padrina Dolors. En Jordi i jo ens mirem i crec que pensa com jo: tant de bo li expliqui i no ens deixi venir més a rosari, és avorridíssim, a més a més, no sé perquè em sembla que la padrina, i tot el poble, ho sabran aviat que hem estat nosaltres els que hem tocat la campana fora d'hores.

Berenar

A mi m'agrada molt anar a menjar el berenar a la porta de cal Franciscot. És una porta molt gran, de fusta i té uns forats força grossos per poder passar-hi una mà. A l'altra banda hi ha un pati on el Franciscot hi té garrins, així, quan la padrina Dolors no mira, o ho fa veure, els hi donem trossets de pa als garrinets i nosaltres ens mengem la xocolata, llepant-nos les mans, perquè amb la calor es desfà tota.

A l'hora de berenar el món es desvetlla. Primer sortim nosaltres de casa, per anar a la porta del Franciscot a menjar el pa amb xocolata, mentre la padrina Dolors s'asseu al caixabanc de l'entrada i el padrí Cirilo feineja pel pati del darrera o arregla alguna cosa. Jo estic asseguda a terra, al costat de la porta i a l'altra banda un garrinet molt bonic no es mou del meu costat. Mon germà està investigant, crec que ha trobat un formiguer i això sempre l'ha interessat molt. Veig la padrina Dolors que surt de casa “a caminar una mica” que diu ella. Caminar per la padrina Dolors és arribar fins a la cantonada, mirar una estona amunt i avall amb les mans als malucs i tornar a casa a seure al caixabanc amb cara d'esgotada.

Em sembla que els padrins són vells perquè duen bastó i no caminen gaire. A més la padrina Dolors té els cabells tot blancs i el padrí Cirilo no té cabells però té un bigoti, un mostatxo diu ell, tot blanc també. El garrinet fa un ruflet i, com que no li faig cas, se'n va amb la seva colla. Ara m'interessa més el que ha trobat en Jordi. Em diu: - Tata, vine, porta el pa. M'arrossego fins on es ell i veig que ha trobat un formiguer preciós. Les formigues fan filera al costat de les frontisses de la gran porta de fusta. Són unes formigues molt grosses, lluents. En Jordi sempre té “idees” i em pren el pa de les mans i el comença a esmicolar i a posar-lo ací i allà del formiguer: - A veure que fan.

Les formigues ensumen el pa i fan festa, comencen a venir-ne més perquè els trossos són molt grossos i no els poden moure. - Tu creus que si se'l mingen es posaran grosses com un gat, Tata? Tu ho creus?. No ho sé, el meu germà sempre es pensa que com que sóc més gran ho sé tot i a vegades es passa l'estona dient: - Va que si Tata? Va que si? I jo li dic que si perquè calli. - I si els hi tirem aigua?. Corro fins a casa i agafo un biberó que tinc d'una canastreta que alguna tieta m'ha regalat. Li demano a la padrina Dolors si el puc omplir i em diu que no, que em mullaré. - Padrinaaa ... Faig el ploricó i em diu que el padrí Cirilo és a dalt que me l'ompli ell. Corro escales amunt mentre sento a la padrina Dolors dient que anant així només faré que prendre mal i li demano al padrí Cirilo si em pot omplir el biberó d'aigua. - I per a què la vols? - Per aufegar fornigues. - Ah! - Diu, i omple el biberonet, deu pensar que no n'ofegarem pas gaires. Corro fins a la porta del rebedor i freno, per no haver de sentir la padrina que em critica per anar “com un cavallot” i quan surto de casa torno a córrer. Travesso el carrer sense ni mirar, tampoc passen cotxes, i li dono el biberó a en Jordi. Ell és el que té més voluntat en aquests afers, jo sóc molt covarda.

En plena operació “a veure quantes fornigues s'aufeguen” apareix el Fernando: - què feu?- El Fernando és un nen que viu en una casa prop de la nostra, però ell hi viu tot l'any, no com nosaltres que vivim a Barcelona i venim als estius. - Aufeguem fornigues – li dic sense ni tan sols mirar-lo, concentrats com estem en la nostra operació guerrera. - Nem a jugar?- El meu germà em mira, no ens agrada gaire jugar amb el Fernando perquè és un nen molt manaire i sempre cau i la seva àvia aleshores el crida des del balcó perquè no jugui amb nosaltres “que el fem caure” i ell plora i es posa a cridar “Mamè! Mamè!” perquè no sap dir mare normal com diem nosaltres, vol dir mamà perquè la seua mare té molts fums, que no sé que és però és el que deia l'altre dia la padrina Dolors a la Tereseta, però com que ho diu amb l'accent del poble li surt aquesta cosa tan estranya. - No que hem d'anar a rosari amb la Tereseta.- I veiem com se'n va a ca la Rut a veure si hi és per poder jugar i pel camí cau tot sol i ens posem a riure en Jordi i jo.

Migdiada

Fins aquí arriba el tic-tac del rellotge de paret de baix, al menjador. No hi ha llum, les persianes estan abaixades i els porticons tancats, però hi ha una estranya lluminositat a l'aire que fa que es puguin distingir tots els mobles. Hi ha tanta llum a fora que s'escola pels resquills, envaeix l'espai i et deixa veure la pols, dansant pels camins que formen els rajos intrèpids que aconsegueixen entrar. La llum en aquesta terra, com a sinònim de calor, és quelcom a defugir, resulta aterridora.

Se sent com els corcs fan feina a l'armari de lluna de la sala, ni tan sols els coloms que viuen a les golfes fan fressa. El món s'ha parat i jo no puc dormir. Tinc calor, el llençol se m'enganxa per tot el cos, amb la camisa de dormir, arrugada, però tinc massa por per destapar-me. Em tapo el cap, ben fort, perquè així no em trobi allò que fa por, que no sé que és, però que en fa. Em fan dormir a l'habitació de la padrina Magdalena, la meva besàvia, que ja és morta, un dels meus noms és el d'ella.

És una habitació petita, interior, la més fresca de la casa, però jo hi passo molta por. Un finestró amb un vitrall i la porta són l'únic contacte amb l'exterior. El llit, individual, està arraconat a la paret i a l'espai que hi ha entre el peu i l'altra paret hi veig el coixí de fer puntes de la padrina Magdalena. La seva funda granat fa basarda en aquesta semipenombra, em tapo més, només trec un tros de la cara fora del llençol. La padrina Dolors, la meva àvia materna i filla de la padrina Magdalena, sempre em diu que quan creixi m'ensenyarà a fer puntes en aquest coixí i a mi em fa molta angúnia, perquè és el coixí d'una morta. Ben bé no sé que és la mort, però em desassossega, perquè els meus cosins, que tots són molt més grans que jo, em parlen de fantasmes que s'emporten les nenes. I jo no vull que se m'emportin lluny del padrí i la padrina, lluny del pare i la mare i sobretot no vull que se m'emportin lluny del meu germà Jordi.

Espero amb delit la sirena del campanar, que avisa de què ja són les sis i fa que tothom es llevi. Mentre no soni la sirena, avisant de què el sol comença a caure, ningú es mourà de casa. “Es poden farrar ous a l'acera” - he sentit com deia la Ramoneta. Si miro a la tauleta de nit encara és pitjor, hi veig la resplendor d'una verge de Lourdes fluorescent, que emet el seu llum de mort i fa que em tapi més, només trec el nas per respirar. Finalment em decideixo, sortiré a la sala, a veure si mon germà està amb el padrí Cirilo a la seva habitació. Els padrins sempre es diuen amb el nom, en tenim tants! És com els oncles, tenim els germans de la mare, la germana del pare i els oncles del pare i la mare que també els diem oncle. S'ha de posar el nom, sinó no t'aclareixes. Com el cosí de la mare, que es diu Jordi, igual que mon germà i com que és gran li diem el “Jordi home”, així no ens confonem.

Em destapo i em sento alleujada, la suor se'm refreda sobre la pell i això dóna bo. Descalça, vaig posant un peu davant de l'altre, intentant no fer soroll. És difícil, perquè aquest terra tan antic fa sempre soroll quan algú trepitja, ni que sigui una criatura tan menuda com jo. Poc a poc, vacil·lant, arribo a la porta de l'habitació i l'obro, lentament, pregant perquè les frontisses, massa velles, no em delatin. Sé que la padrina Dolors em sentirà des de la seva habitació i això que és la que està més allunyada, però la padrina Dolors té un sisè sentit, sembla que sempre estigui al cas de tot. Si em veu descalça em farà crits, no suporta que vagi descalça i jo no suporto anar calçada, és una baralla constant. Per no parlar de la samarreta, no m'agrada que m'engavanyin amb roba i ella sempre té la sensació de què ens constiparem contínuament.

Del rebedor puja olor de fruita, préssics, melons, peres llimoneres ... l'Alfredo, l'encarregat del padrí Cirilo n'ha portat de l'hort. Uns préssics com pilotes de futbol que fan una olor que mareja de tant madurs. Segur que en berenarem, sempre berenem fruita. És millor que la cuina de la padrina Dolors, que és un desastre cuinant. Si fos aquí la iaia Antònia, la mare del pare, segur que menjaríem un munt de coses bones, però ella i el padrí Sidro no són d'aquest poble. La padrina Dolors és bona llegint, cosint, parlant de política, és una dona que llegeix molts llibres i cada dia llegeix el diari, però no sap cuinar. Quan es llevi ens farà vestir, espero que no em faci posar el viso, les puntes em piquen.

He tingut un bon ensurt quan he vist la meva imatge a l'armari de lluna de la sala. Crec que la padrina Dolors deu estar sentint les palpitacions del meu cor de tant fort que batega. M'he pensat que era un fantasma quan he vist una nena menuda, pàl·lida, amb els cabells negres amb trenes, vestida amb una camisa de dormir igual que la meva. Era jo, és clar, però primer no ho sabia i gairebé xisclo.

S'ha sentit un crec provinent de l'habitació del padrí Cirilo. Els padrins dormen en habitacions separades, en uns llits enormes, el de la padrina Dolors fins i tot té cortines, hi ha molts matalassos, costa molt de pujar-hi i sempre tinc por de caure. A mi m'agrada més dormir amb el padrí Cirilo, perquè ens explica contes i ens fa pessigolles i ens deixa saltar al damunt del llit. I quan s'adorm, baixem del llit i ens passem l'estona obrint els calaixets d'un tocador preciós que li van regalar a la meva mare quan era petita. Te molts calaixos, alguns secrets, i hi trobem agulles pel cabell, alguna arracada, estampes, una punta treta d'algun vestit vell, botons..., petits tresors que ens fan imaginar-nos històries i ens passa el temps volant.

Però ara el padrí Cirilo ha dit que no, que no ens volia als dos junts que no el deixàvem descansar i la padrina Dolors no vol que dormi amb ella perquè diu que només faig que donar coces dormint, que sóc massa moguda. “Com que ja ets prou gran serà millor que dormis a l'habitació de la padrina Magdalena” - prou gran! Només tinc sis anys!

Se sent un renec i veig mon germà sortir rabent de l'habitació del padrí, rient. -Què passa Jordi?- intento xiuxiuejar mentre ell no pot parar de riure. -Mai pixat a l'aurella del padrí Cirilo! - em diu rient i veig el pobre padrí Cirilo sortint de l'habitació renegant en aquell català tan estrany que fa servir quan s'enfada: - Xe collons aqueix xiquet, mira que pixar-se'm a l'aurella! - En Jordi i jo ens hem mirat i hem començat a riure sense parar, la padrina Dolors ha sortit de seguit de la seva habitació, tota esverada, el padrí Cirilo ha començat a riure també i aleshores la padrina ha hagut de claudicar i deixar de fer cara d'enfadada. Com no vols riure si tens a dues criatures de quatre i sis anys morint-se de riure i el teu home amb una orella pixada?

Me'ls estimo tant els padrins! M'agrada tant passar les vacances a Lleida! Com que ja se'ns ha acabat la son i són gairebé les sis, la padrina Dolors ens fa vestir, mentre el padrí es renta i arregla el desastre del llit. Per sort no m'ha posat el viso, m'ha posat el vestit groc que m'agrada tant amb margarides blanques brodades i les sabates de xarol. Ens asseiem a taula i ens posa un préssic gran i olorós al davant, en un plat. Això ja ens entreté un bon quart d'hora, fins a l'hora solemne d'obrir la porta del carrer. Aleshores la padrina ens dóna a cadascun una llesca de pa de pagès i una presa de xocolata i ens deixa anar a menjar-nos-les on vulguem del carrer.