dimarts, 12 de maig del 2009

La raboseta i el llopet


Hi havia una vegada una raboseta que passava molta gana. Anava pel bosc a vore si trobava alguna cosa per robar i va pensar que lo millor seria apropar-se al poble. En aquestes que veu venir lo llopet que eixia del poble i portava alguna cosa a la boca i se li plantà al mig del camí.


Lo llopet anava corrent i mirant enrere i per això no s'adonà de la raboseta fins que la va tenir al davant. Frenà en sec i serrà les dents. Tots els llopets saben que les rabosetes són molt vives i que cal anar-hi amb molt de compte.


La raboseta va vore que el que portava a la boca el llopet era un formatget i va rumiar en com li podria prendre, perquè la gana li estava fent un forat a l'estómac. Va tenir una pensada:


  • Xe Llopet, bona nit - li va dir tota melosa.


Lo llopet va fer un gest amb el cap, no volia parlar per què no li caigués lo formatget.


  • Te veig molt nerviós, no hauràs pas robat aquest formatget?


Lo llopet va fer que no amb el cap i no el va deixar caure. La raboseta veia que així no se'n sortiria pas. I va continuar parlant amb lo llopet, caminant al seu costat, com aquell qui no vol la cosa. Va parlar de la nit, dels arbres, dels parents, fins que lo llopet es va distreure i aleshores ella li preguntà:


  • Xe llopet, i tu d'on ets?


Lo llopet, que ja no pensava gens en lo formatget, va obrir la boca i va dir:


  • D'Albocàsser - Així, obrint molt la boca a les “a”, i li va caure lo formatget.


Aleshores la raboseta aprofità i li prengué lo formatget. Lo llopet es va enfadar molt i, com que volia recuperar-lo, va pensar que li faria el mateix a la raboseta. Li va preguntar:


  • Xe raboseta, i tu d'on ets?


La raboseta amb una lluïssor als ulls, va serrar més fort les dents i va dir:


  • De Tirrig.


I se'n va anar amb lo formatget a la boca a menjar-se'l al seu cau.


I conte contat, conte acabat.


En record de lo pare de ma mare, lo meu padrí, Cirilo Tomàs i Albalat, fill d'Albocàsser (Baix Mestrat) i afillat a Almacelles (Segrià) i a Esparreguera (Baix Llobregat).


Xe Cirilo, fa vint-i-set anys i encara et trobe a faltar.

dilluns, 29 de desembre del 2008

Aquella Barcelona ...

... que va trobar el padrí Cirilo ...

dijous, 23 d’octubre del 2008

Fugint de la vaga

  • Padrí.

  • Mana'm.

  • Perquè la padrina et diu Tomàs?


El padrí s'està barallant amb el meu vestit. És un vestit que m'agrada molt, blanc, amb butxaques al davant, que tenen molts cavallets petits brodats de color granat. M'agrada posar les mans a les butxaques i jugar amb el revés del brodat. A més en aquestes butxaques hi caben un munt de coses, encara que la pistola de jugar a vaquers no hi cap i l'he de dur a la mà tota l'estona, no com el Jordi que té unes cartutxeres, un barret i una estrella de “sheriff”. I fa ràbia perquè no saps que fer-ne de la pistola quan no estàs matant, el Jordi pot fer altres coses com jugar amb cavallets o anar amb el tricicle i jo sempre he de deixar la pistola a terra o fer les coses malament.


  • Perquè, padrí, perquè et diu Tomàs?

  • Ui! és una mica llarg d'explicar, farem una cosa, et calço, vesteixo a ton germà i t'ho explico mentre esmorzes.

  • D'acord! Hi ha “Maizena”?

  • Si, n'hi ha.

  • Què bé!

  • Ja comences a ser una mica gran per la “Maizena”.

  • Però a mi m'agrada.

  • D'acord, passa!


Surto corrent de l'habitació mentre el padrí Cirilo vesteix el Jordi, que encara estava endormiscat. La padrina Dolors m'espera al lavabo per a pentinar-me. No esmorzaré fins que també hi hagi el Jordi, no estaria bé.


  • Padrina.

  • Mana'm.

  • Perquè li dius Tomàs al padrí Cirilo?

  • Ui! és molt llarg, és de quan el vaig conèixer.

  • I quan el vas conèixer?

  • Doncs fa molts i molts anys, quan era molt jove. Saps què? Millor que t'ho expliqui ell, que se'n recorda millor.


La padrina Dolors no és gaire d'explicar històries, a ella millor li deixes els diaris, els llibres, cosir i aquestes coses. Un cop pentinada anem cap a la cuina, el Jordi ja hi és i el padrí Cirilo ha començat a donar-li l'esmorzar. Segur que acabarà molt més tard que jo, que menjo de pressa.


  • Padrí.

  • Si, si, ja ho sé, perquè la padrina em diu Tomàs. - I somriu mirant-se la padrina.

  • Si, perquè tu et dius Cirilo no?

  • És clar que me'n dic, però també em dic Tomàs, el meu primer cognom.

  • I de segon cognom? Com te dius?

  • Albalat. Em dic Cirilo Tomàs i Albalat.

  • Ah!

  • Mira, tot ve de quan estava a Barcelona. Te'n recordes que et vaig explicar que vaig estar en una botiga d'ultramarins? I que vaig haver de marxar perquè l'amo em matava de gana i em va pegar?

  • Si, me'n recordo.

  • Doncs, bé, jo havia fet un amic a Barcelona, un xiquet també de Castelló, que hi duia més temps que jo i que feia d'aprenent de barber. Quan li vaig explicar el que em passava em va dir que perquè no anava a treballar amb ell, que necessitaven aprenents.

  • És veritat! Tu saps tallar cabells!

  • Si, és clar, perquè sóc barber! Vaig anar a cal barber on estava aquell xiquet d'aprenent i em van dir que hi podia anar quan vulgués, aleshores vaig anar a cal burgés i els hi vaig dir que me n'anava. No els hi va fer gaire gràcia i em van dir de tot, però vaig agafar les coses i em vaig presentar a cal barber.

  • Aquest barber no era burgés?

  • És clar que l'era, els burgesos són els amos. Però li feia falta un altre aprenent i em va llogar.

  • I on dormies?

  • A la barberia, quan tancàvem, el meu amic i jo estiràvem les cadires de barber i dormíem allí.

  • I tampoc tenies casa?

  • No, filla, no tenia casa, casa només en tenien els rics i la gent gran, els xiquets aprenents vivíem una mica on podíem.

  • I tallaves cabells i de tot?

  • Ui! no, d'entrada no, perquè no en sabia. Primer vaig fer-me un tip d'escombrar cabells, portar cubells d'aigua, escalfar tovalloles, netejar-les de polls ...

  • De polls? Que teníeu gallines?

  • No, filla no! Els polls són unes bestioletes que se't fiquen entre els cabells i et piquen al cap.

  • Ah! jo tinc polls? - de sobte m'ha començat a picar el cap. La padrina m'agafa la mà i em diu que m'estigui quieta, que em despentinaré.

  • No, és clar que no, te'ls hauríem vist. De polls se'n tenien molts en aquell temps perquè no hi havia netedat com ara. Bé, vaig fer unes setmanes tot això, després també vaig aprendre a ensabonar barbes, després a afaitar i, al final, l'amo em va deixar tallar cabells.

  • I no et feia por de tallar-los malament?

  • És clar, però s'ha d'aprendre de tot.

  • I aquí no passaves gana?

  • No tanta, compràvem el menjar en una fonda amb el que ens donaven de propines i anàvem tirant. Van passar uns quants anys fins que un dia es va declarar la vaga.

  • La vaga? Què és la vaga padrí?

  • Doncs que la gent deixa de treballar i tot es para.

  • La gent pot deixar de treballar?

  • No, ara no, perquè hi aniria la policia i els farien treballar per força, però aleshores manaven els rojos i la gent, quan s'enfadava feia vaga.


Sento que la padrina Dolors remuga alguna cosa: “Ves ara si encara li parlarà de política a la xiqueta, només ens faltaria això.” Però el padrí no en fa cabal.


  • El cas és que com que la vaga durava molts dies ens van fer fora de la feina i com que no guanyàvem diners no vam poder seguir pagant l'habitació on dormíem, perquè aleshores ja teníem una habitació llogada l'altre xicot i jo. Bé, ens vam trobar al carrer, dormint en un banc de la Rambla, amb pocs diners, una presa de xocolata i el “mundo” al costat.

  • I dormies al carrer?

  • Si, fins que al meu company se li va ocórrer que tenia un amic que havia marxat de Barcelona i se n'havia anat a Lleida a buscar feina. Vam pensar que calia provar-ho, Barcelona era una ciutat perillosa, hi havia pistolers i no hi havia feina. No podíem fer res més.

  • Pistolers amb pistoles? Com la meva de jugar a vaquers?

  • Si, d'aquests, eren els anarquistes i dels altres també.

  • I com vau marxar de Barcelona?

  • Amb tren. Vam anar a l'estació i vam mirar els preus dels bitllets a Lleida. Teníem el just per pagar el viatge però no per facturar l'equipatge, així que vam facturar “a ports deguts” el bagul i nosaltres vam pujar al tren amb l'esperança de trobar feina a Lleida, perquè ja no ens quedaven diners ni per menjar.

  • Què són “ports deguts” padrí?

  • Doncs que tu envies l'equipatge i no pagues per ell fins que arriba al destí.

  • Però quan vau arribar no podíeu pagar, oi?

  • No, però confiàvem en què trobaríem feina i podríem anar a buscar-lo. Vaja! Ara truquen a la porta, deu ser el senyor Jesús que ve a cobrar el lloguer. Ja t'ho acabaré d'explicar un altre dia això.

divendres, 10 d’octubre del 2008

La grossa de mistos

  • Padrí.

  • Mana'm.

  • Què fas?

  • Apario” un rellotge.

  • Què està espatllat?

  • No, només el netejo.

  • Ah.


Plou, ha plogut tota la tarda i no para, els pares són a la feina i la padrina està perseguint el Jordi amb el berenar. Jo m'estic a la meva cadireta mirant “patufets” perquè ja he berenat.


  • Padrí.

  • Mana'm.

  • Puc veure què fas?

  • Clar que si, vine, puja a la cadira, no caiguis, així estaràs bé. Veus? Així és un rellotge per dins.

  • Té rodetes que es mouen.

  • Si, fan que funcionin les manetes.

  • I que són aquestes pedretes vermelles?

  • Son els robins.

  • Els robins?

  • Si, són pedres precioses que se'ls hi posa als rellotges. Aquest és de disset robins.

  • I què fan els robins al rellotge?

  • Mmmm doncs no ho sé ben bé, però és important, fan que funcioni.

  • Ah.


El padrí continua burxant amb un pinzell el rellotge. Jo m'imagino els robins fent alguna màgia per a què les rodetes girin sense parar i les agulles puguin marcar les hores. El padrí sempre té les mans ocupades, no s'està mai quiet. Diuen que m'hi assemblo, que no paro mai.


  • Padrí.

  • Mana'm.

  • Però tu saps “apariar” rellotges?

  • Bé, jo faig una mica de tot.

  • T'ho van ensenyar a la botiga de la Rambla de Barcelona?

  • Vaja! Veig que te'n recordes. No, no m'ho van ensenyar a aquella botiga.

  • I on ho vas aprendre?

  • D'aquella botiga vaig marxar aviat, em mataven de gana i un dia l'amo em va pegar.

  • Et va pegar? Perquè?

  • Feia poc que hi era i em va dir: “Vine amb mi que m'ajudaràs a carregar una cosa”. Vam pujar a un carro i vam anar lluny, molts carrers enllà de la botiga. Vam arribar a un magatzem i vam baixar i el carro se'n va anar. Es veu que l'amo s'havia de quedar allí per alguna raó i, després de comprar una grossa de mistos ...

  • Què és una grossa de mistos padri?

  • Era un sac on hi havia dotze dotzenes de capses de mistos. Encara que no sempre és així. Varia segons el lloc.

  • Ah! i que en vau fer dels mistos?

  • Doncs me'ls va carregar a l'esquena i em va dir que els portés a la botiga, que ell ja vindria.

  • I hi vas anar?

  • Doncs jo estava perdut, però no li podia dir perquè s'enfadaria, i li vaig dir que si, que d'acord. Quan vaig ser al carrer no sabia cap on tirar i com que no sabia llegir no podia saber en quin carrer era ni per on havia d'anar.

  • No sabies llegir padrí?

  • No, no en sabia encara.

  • No havies anat a l'escola?

  • No, a casa no hi havia diners per poder anar a l'escola. Bé, com et deia, estava perdut, carregat com un ruc i havia de tornar a la botiga, sinó l'amo em pegaria.

  • Com ho sabies que et pegaria?

  • Perquè sempre m'ho deia: “Et fotre un joc de bufetades!”

  • Tomàs! No diguis males paraules a la xiqueta!


La padrina que estava escoltant ha tret el cap per la porta del menjador, amb un tros de plàtan a la mà, perquè ara en Jordi va amb el tricicle pel passadís i ella n'hi va donant trossets. La padrina Dolors sempre li diu Tomàs al padrí Cirilo, perquè és el seu cognom.


  • Padrí, perquè la padrina et diu Tomàs si et dius Cirilo?

  • Això és una altra història, deixa'm que acabi aquesta.

  • D'acord, però m'ho explicaràs oi?

  • Si, no hi pateixis. Doncs com et deia, estava ben perdut i tenia por de preguntar, pensava que tothom devia conèixer el meu amo i que si preguntava li ho dirien i rebria. Aleshores vaig pensar: “la botiga està a la Rambla que és el carrer principal de Barcelona, per tant, tots els carros passen per la Rambla, m'enfilaré al darrera d'un carro i quan arribi prop de la botiga baixaré i així no em cansaré”.

  • I ho vas fer?

  • I tant si ho vaig fer! - el padrí esclafeix una riallada, sento com la padrina també riu al passadís – vaig aparèixer a l'altra banda de Barcelona!

  • No vas anar a la botiga?

  • Si, al cap de set o vuit hores, no me n'adonava de que Barcelona era una capital i que era molt i molt gran. El carro on vaig pujar anava a Sants i jo no ho sabia, em va costar molt de trobar el camí de tornada. Quan vaig aparèixer a la botiga estava mig mort, de por, de cansament, de gana ... i l'amo em va pegar. Aleshores vaig decidir que me n'havia d'anar d'allí i vaig començar a buscar una altra feina.

  • Padrí.

  • Mana'm.

  • Tinc pipí, acompanya'm al vàter que tinc por.

  • Vinga anem, un altre dia t'explicaré l'altra feina.

  • Si padrí. Els amos són dolents oi? Peguen a la gent.

  • No dona no, hi ha amos bons que no peguen, però aquest era dels altres.

  • Dona'm la mà, padrí.

  • No hauries de tenir por, no és bona la por.


diumenge, 5 d’octubre del 2008

Arribada a Barcelona

  • Padrí.
  • Mana'm.
  • Què fas?
  • Llegeixo.
  • I que llegeixes?
  • Un llibre.
  • Ah!


Torno a mirar-me la nina i el vestit. És, per a mi, un problema insoluble. Abans tenia una nina vestida i ara tinc una nina despullada. He pogut desvestir-la però no la puc tornar a vestir. La roba es resisteix a tornar on li correspon.


  • Padrí.
  • Mana'm.
  • És un llibre de contes?
  • No.
  • I de què és?
  • A veure, que et passa? Que sents el temps?
  • No, però no puc vestir a la nina.
  • Porta, a veure si puc jo.
  • Gràcies padrí.
  • De res xiqueta.


Ara és el padrí que intenta una feina que les meves mans no han pogut assolir. Ell hi té molta traça amb les mans, sempre està fent coses, o llegint, o estudiant, o fent gimnàstica.


  • Padrí.
  • Mana'm.
  • Tu no ets català oi?
  • I qui ho diu que no ho siga? És clar que sóc català!
  • Però tu no ets de Catalunya i parles diferent.
  • A veure, jo sóc d'Albocàsser, al Baix Maestrat, a Castelló de la Plana d'acord i parlo català perquè sóc català.
  • Però l'oncle em va dir que eres valencià.
  • Valencians ho són els de València i jo no sóc de València. Nosaltres som de Castelló i els castellonencs no som valencians.
  • Ah!


No sé pas si se'n sortirà de ficar-li aquests pantalonets a la nina que té unes cames molt rectes de plàstic dur.


  • I Castelló de la Plana és lluny?
  • Si, molt lluny.
  • I com vas venir tu?


El padrí Cirilo deixa la nina a la taula del costat de la seva butaca i em pren en braços i m'enfila a la seva falda.

  • A veure, això és llarg, vols que t'expliqui com vaig venir?
  • Si, padrí explica-m'ho.
  • Mira jo vaig néixer al segle passat, al segle XIX.
  • Però això fa cent anys o més!
  • No dona no, en fa uns setanta-dos, vaig néixer just quan s'acabava, el 1898.
  • Ah! I vas néixer a Castelló de la Plana?
  • No, a Castelló no, a un poble que es diu Albocàsser, prop de Sant Mateu i de Tirig.
  • Ah! i el teu pare i la teva mare són a Albocàsser?
  • No, ells són morts dona. Jo vaig néixer allí i hi vaig viure fins als dotze anys.
  • I on vau anar després?
  • Només jo, quan vaig fer els dotze anys la mare em va preparar el “mundo” i vaig marxar de casa.
  • Què és el “mundo” padrí?
  • El “mundo” és un bagul que es duia abans, amb tota la roba i les coses que et calien.
  • I perquè vas marxar de casa? No t'estimaven?
  • I ca dona! És clar que em volien, però hi havia molta misèria. Jo era el gran i havia d'anar pel món a guanyar diners per a poder ajudar a la família. I si a sobre no hi menjava era una boca menys.
  • Però, on vas anar?
  • Doncs, amb el pare, vam anar amb carro fins a Benicarló i allí vam agafar una barca que ens va portar a Barcelona.
  • I perquè no venies en cotxe?
  • Perquè aleshores no n'hi havia de cotxes, només hi havia cavalls i carros i barques. Un cop vam ser a Barcelona el pare em va deixar a casa d'un marxant d'ultramarins.
  • Què són ultramarins padrí?
  • Una botiga de menjar.
  • Com la de la mare?
  • Si, com la de ta mare.
  • I t'hi va deixar així, com qui deixa una nina a terra?
  • Bé, un parent em va recomanar al burgés i el pare m'hi va portar perquè hi fes d'aprenent.
  • Què és un burgés padri?
  • Doncs un burgés és l'amo de la botiga.
  • La mare és un burgés?
  • No filla no, ta mare no és un burgés, serà una burgesa si tu vols.
  • Ah! i el teu pare es va quedar amb tu?
  • No, el pare quan va fer el tracte amb el burgés, amb l'amo, em va dir que fes bondat i se'n va tornar a la barca per tornar a casa.
  • I et vas quedar sol?
  • Si, em vaig quedar sol i amb dotze anys a una botiga de la Rambla de Barcelona.
  • Em sembla que ploraré padrí.
  • No dona no! Que d'això fa molts anys i ara ja no estic sol!
  • Però fa molta llàstima un nen sol.
  • Bé, aleshores no era un nen ja, tenia dotze anys, era el fill gran, i havia d'ajudar, això era bo per la família.
  • Ah! I on vivies?
  • A la botiga, em van posar una màrfega sota el taulell. Quan tancàvem a la nit, havia d'endreçar la botiga, netejar-la, i aleshores la dona del burgés ...
  • La burgesa?
  • Si, la burgesa, em donava un plat de menjar, me'l menjava assegut a l'escala, i me n'anava a dormir a sota el taulell.
  • Padrí, em fa molta llàstima aquest nen.
  • Doncs ho deixarem aquí, un altre dia te n'explicaré més, així, quan siguis gran, podràs escriure un llibre de la meva vida.
  • Si padrí, l'escriuré.
  • Bona xiqueta! Au, vinga, acabem de posar-li el vestit a la nina.
  • Si, padrí. Espera que et faré un petó.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Retorn

L'estiu ja s'acaba i ja ens queden pocs dies al poble. Ho sé perquè veig que el padrí Cirilo i la padrina Dolors comencen a empaquetar coses. La casa comença a semblar un magatzem, caixes de camises i sabates, apilades fent una piràmide i lligades amb cordills, coixineres plenes de roba, maletes obertes al damunt de dues cadires ... quan el pare vegi tot això es ferirà, sempre s'ha de passar dues hores abans no ho encabeix al maleter del cotxe i acabem portant una caixa de fruita a la falda, alguna coixinera plena de roba sota els peus i ves a saber que més entaforat per totes bandes.


Aquests dies el padrí Cirilo es veu més sovint amb l'Alfredo, l'encarregat de les finques, perquè ara només vénen un cop l'any i tot s'ha de deixar ben clar i endreçat. La padrina Dolors encomana una coca al forn del costat de casa, és una coca enorme que dura molts dies. També s'enfunden mobles perquè no s'omplin de pols i cal que tot quedi ben tancat, persianes, portes i finestrons. Nosaltres, com que fem més nosa que goig, passem més estones fora de casa, jugant al carrer. Aprofitem que els padrins no estan tan a l'aguait per a fer alguna escapada als carrers més llunyans, fins i tot baixant de la vorera, això si, mirant a banda i banda per si passa algun cotxe.


Quan ens allunyem del centre hi trobem altres nens, alguns castellans que no entenem massa quan parlen, però que ens ensenyen jocs nous amb boles i jocs de fer punteria amb bassetges. Si la padrina Dolors sabés que ens fem amb ells s'enfadaria molt, perquè diu que no en podem aprendre res de bo, que les boles te les pots empassar i amb una bassetja pots trencar un vidre o buidar un ull a algú, però a nosaltres ens sembla que pot ser divertit això de fer punteria, sobretot a en Jordi, que ho troba genial i crec que fa conxorxa amb el padrí Cirilo perquè n'hi fabriqui una.


Finalment arriben els pares, és d'hora al matí, però no marxarem fins al vespre, quan baixi la calor. La mare va a comprar, avui farà el menjar ella, què bé! Nosaltres l'acompanyem a la botiga, ens sentim molt orgullosos de la nostra mare, tan guapa, tan ben vestida i tan ben maquillada i amb la nostra germaneta a la panxa. D'això ens ha dit que no en parléssim a la botiga, que la gent no entendria que nosaltres ho sabéssim i que és millor no dir-ne res. Quan la mare diu: “Això no ho feu”, ja sabem el que ens toca. És com quan anem de visita, sempre ens diu les coses que podem fer i les que no: “No parleu si no us pregunten, si teniu pipí m'ho dieu fluixet a l'orella i marxarem, que no es pot anar al lavabo de les altres cases, que és fer el xafarder, si us ofereixen berenar dieu que no, que gràcies però que no teniu gana i, sobretot si m'heu de dir alguna cosa feu-me un senyal, quan pugui ja us atendré, no interrompeu els grans quan parlen.” Nosaltres sempre fem bondat, encara que a vegades costa una mica, sobretot si t'ofereixen galetes o una taronjada, o si tens pipí.


Després de dinar farem tots la migdiada, jugarem a pujar muntanyes a la panxa del pare que ens farà moltes pessigolles. Podrem caminar pel damunt del llit, fer capbussetes, saltar i caure d'esquena. Això si, sense fer massa xivarri perquè no ho senti la padrina Dolors, però com què estarem amb el pare no passarà res. Després de la migdiada haurem d'anar a fer visites per acomiadar-nos, ens faran estimar les senyores, i ens donaran pastes per berenar, ja veurem que ens diu la mare, mentre el pare renega ficant l'equipatge al maleter del cotxe.


A la fi pugem al cotxe, el pare i el padrí Cirilo al seient del davant del mil cinc-cents, amb el pare i el Jordi al mig i una caixa de peres llimoneres, al darrera la padrina Dolors, la mare i jo, amb els peus al damunt d'una coixinera plena de llençols, a la falda de la mare una caixa de préssics i tres melons entremig dels peus, la padrina Dolors porta la coca a la falda i jo al Tato. Les Teresetes i la Manuela del fuster ens fan adéu i nosaltres els hi ho diem perquè no ens podem moure massa, i marxem del poble cap a casa. Ja s'ha acabat una part de les vacances d'estiu, la mare m'ha dit que ara aniré jo sola a casa del padrí Isidro i la iaia Antònia uns dies, però que tornaré aviat perquè he de començar a l'escola i ens hem de mirar l'uniforme.

dissabte, 27 de setembre del 2008

Despertar

Sento com em puja una glopada de vòmit però l'aguanto, no vull vomitar dins l'habitació. Obro els ulls i la mica de llum del matí que m'arriba em fa una punxada molt forta. Torno a tancar-los i aleshores veig petites estrelles dins el cap, puntets de llum que dansen al davant dels ulls tancats. Tot fa molta més olor que sempre, jo mateixa en faig massa. Les olors se'm filtren nas amunt i em regiren l'estómac, torna a venir la glopada i torno a fer força per no vomitar. Un martell em pica el cap, al damunt de l'ull esquerre, sense parar, em fa plorar i crido la padrina Dolors. Just quan he acabat de cridar-la no puc més i perboco l'ànima per la boca, com una font, amb unes arcades doloroses, sembla que no pugui parar mai més.

Han vingut tots dos alhora, el padrí Cirilo i la padrina Dolors, que gairebé no es deixaven passar l'un a l'altre a la porta. No s'han dit gran cosa, la padrina només ha exclamat: “Ai! Déu meu!” i ha sortit de pressa a buscar la baieta i la galleda. El padrí ha intentat arribar fins al meu costat, per tal de calmar-me els plors i els vòmits i intentar assossegar-me. M'ha eixugat amb el seu mocador, m'ha mocat, ha estirat la roba de llit que, per sort, no havia rebut i m'ha preguntat que em passava: “el cap, padrí, em fa mal el cap, tot fa pudor, hi ha llumetes.” M'ha dit que m'adormís, que dormint se'm passaria, que tanqués els ulls i m'estés molt quieta i ho he fet.

Mentrestant sento com la padrina Dolors i el padrí Cirilo netegen l'habitació.

- Crec que ha tingut “allò”, igual que sa mare, i que tu- Sento que li diu el padrí a la padrina.

- Així estem ben arreglats, pobra criatura, només li faltava això, no en té prou amb les cames? - Diu la padrina.

Després m'he adormit. Quan m'he despertat la padrina Dolors era prop meu, asseguda en una cadira de la sala, cosint. Sé que han anat venint tot el dia, el padrí Cirilo i ella a veure com estava, perquè m'anava despertant de tant en tant, però les llumetes i les pudors no se n'anaven i em tornava a adormir. M'he llevat i la padrina Dolors m'ha posat la bata, hem baixat al menjador i m'ha demanat què em venia de gust. M''ha preparat una mica de sopa que m'he pres amb precaució, per por a tornar a vomitar, però sembla que ja havia passat. El Jordi em diu que tinc pigues vermelles a la cara, el padrí li explica que són pigues del fetge, que quan es vomita surten, de l'esforç, què he vomitat perquè he tingut una migranya. Tinc el cap ple de boira i me'n torno al llit, em sembla que em cal dormir més hores, fins demà al matí.